WRECKING BALL
BRUCE SPRINGSTEEN
La publicació de cada nou àlbum de Bruce Springsteen provoca, en els seus seguidors, una expectació, a priori, tant gran que un cop l'esmentat treball surt al mercat, les decepcions i adhesions acaben prenent tints guerra-civilistes. Els uns intentant exalçar (encara més) al mite i els altres fer-nos-el veure com a un vividor aprofitat de la seva situació dins de la industria i que ha nivell musical no té res a més a oferir.
En aquesta ocasió, amb la publicació d'aquest Wrecking Ball, la situació encara s'ha enterbolit més degut a l'aire de canvi de guàrdia que es respira a l'E-Street Band com a conseqüència de la mort de Clarence Clemons, una de les seves peces mes carismàtiques i, sens dubte, creador de molts dels trets distintius del so streeter. S'han incorporat multitud de nous músics (fins ha arribar a ser-ne una vintena), alguns procedents de la Seeger Session Band, alguns vells coneguts i diversos artistes invitats com Tom Morello. La presència d'un nou productor, Ron Aniello (guanyador de diversos Grammys per el seu treball amb bandes emergents) ha donat en general a tot el treball una capa de contemporaneïtat que actualitza de manera bastant subtil la sonoritat general. El resultat és en general satisfactori tot i tenir alguns elements que crec que grinyolen. Això és el que hi ha a l'espera de que els camins de Bruce Springsteen i Rick Rubin es creuin algun dia.
We Take Care of Your Own: l'àlbum s'obre amb aquest enèsim intent de crear un himne. La falsa potència que pretén destil·lar aquest nou mur de so tecnològic que proposa Aiello junt amb una cadència una mica repetitiva, fa que el tema no arribi a colpir com suposem que Springsteen pretén. Pateix del mateix mal que anteriors singles de presentació com havien estat Human Touch o The Rising. Una falsa grandiloqüència.
Easy Money: cançó deutora de les Seeger Sessions degudament rockeritzada per l'ocasió. La (omni)presència del violí, la profusió de cors amb un aire entre gospel i soul, junt a uns subtils sons pregravats ens serveixen per inaugurar el que, per a mi, serà el més granat d’aquest disc.
Shackled and Drawn: potent tema d'arrel country amb una certa tendència, de nou, al gospel. Serveix per seguir mantenint el bon nivell inicial del disc. Gran treball vocal d'Springsteen en pla predicador.
Jack of All Trades: magnifica balada (en la línia de If I Should Fall Behind) perfectament arrodonida amb tota una sèrie de loops i beats molt subtils i uns sintetitzadors marca de la casa. Un interludi amb sentit solo de trompeta, amb un cert aire castrense, acaba per configurar una gran cançó.
Death to My Hometown: tot i continuar amb l'aroma irish, en aquest tema, que destil·la una certa ràbia a l'hora de ser interpretat, la (sobre)producció hi juga en contra seva fins acaba convertint-lo en una composició d'un estil híbrid que podríem denominar electro-irish folk (sic). Despullada del artificis que l'envolten cal reconèixer que té una bona tornada. Amb aquesta cançó conclou el que, per mi, seria el moll de l'ós, el més destacat, d'aquest nou treball d'Springsteen.
This Depression: Cançó impossible que ho diu tot amb el seu títol. És inconcebible que Springsteen hagi pogut parir un tema com aquest. Vindria a ser com una de les power-balads que tant li agraden a Axl Rose i on Tom Morello (R.A.T.M.) seria el seu Slash de butxaca. Indigesta a no poder més.
Wrecking Ball: Una vella coneguda a la qual el lífting al que ha estat sotmesa tampoc li ha quedat gaire bé. Amb una producció massa pol·lïda perd la intensitat de la versió en directe que Springsteen estrenà en un dels seus concerts a l'estadi dels Giants abans del seu enderrocament. És, amb tot, una bona cançó que crec que pot il·lustrar bastant bé la transició entre l'antiga i la nova E-Street Band.
You’ve Got It: inici molt similar a All o Nothing at all que va prenent embranzida fins a aconseguir convertir a la E-Street Band en una banda de carretera molt ben recolzada per uns vent molt souleros. Bona.
Rocky Ground: la cançó de la discòrdia. Un anodin rapejat i unes insulses bases ha fet que se li hagi penjat l'etiqueta de ser la cançó rapera d'Springsteen. Una polèmica que no ha de dur enlloc ja que la cançó, ras i curt, no s'ho val. Tema que enllaçaria una mica amb l'estil "revolucionari" que Springsteen en va mostrar amb Streets of Philadelphia però amb molta menys inspiració.
Land of Hope and Dreams: flac favor li han fet a una cançó a la qual Springsteen li té molt de carinyo (de fet és un clàssic en el directes dels últims anys), però que amb aquesta versió perd la poca força que al meu entendre tenia. Un cop més, ens trobem amb un tema amb voluntat de himne que paradoxalment no acaba mai d’esclatar. L'esperat solo de saxo de Clarence Clemons (R.I.P.) sembla, al meu entendre, un afegit, una tasca feta a posteriori. La cançó va per un lloc i el saxo va per un altre.
We Are Alive: té una part inicial que recorda a Blood Brothers i que paulatinament muta cap un indissimulat homenatge a Johnny Cash amb la utilització de samplers de Ring of Fire (alguns indocumentats la coneixen com la cançó de Bonanza). Per aquest tema, i altres fragments de l'àlbum, s'ha recorregut l'arxiu sonor d'Alan Lomax, un popular etnògraf musical nord-americà. L'àlbum s'acomiada, doncs, amb aroma irlandesa de nou.
Wrecking ball no fa més que, en definitiva, aprofundir en un camí començat el 1992 amb la publicació de Human Touch i Lucky Town on Springsteen va voler donar un gir a la seva carrera i que des d'aquell moment ha anat oferint-nos, a cada edició, una cara diferent del seu treball. No va ser una decisió que sempre hagi estat reeixida en els seus fruits però si que el dignifica, al meu entendre, com a artista dins del mainstream més absolut.
Deixant de banda l'anàlisi polític de les cançons, sí que m'atreveixo a dir que tot i la sensació d'haver creat un monstre de Frankenstein musical, el disc en alguns trams és molt homogeni. En d'altres, però, sembla que hagi anat a un calaix a buscar amb que podia arrodonir la feina: This Depression i Rocky Ground per dolentes; Wreacking Ball, Land Of Hope and Dreams i American Land (apareix com a bonus-track) per aprofitades i el single We Take Care of Your Own com a peatge comercial. La resta de cançons, set en total, crec que ofereixen un acceptabl nivell lluny, potser, de les millors èpoques del boss però gens menyspreables per a un venerabla senyor de 62 anys. El regust a Seeger Sessions és molt present i entenc que s'hagi necessitat una certa posada a punt en el que fa referència a la formació titular de l'E-Street Band ja que moltes d'aquestes cançons s'allunyen de l'èpica que la mítica formació desprenia per endinsar-se a d’altres camps que, no per clàssics, deixen de ser trencadors dins de la trajectòria de Bruce Springsteen. És aquí on l'aparició del nou productor, Ron Aniello en substitució de Brendan O'Brien, es fa mes patent. S'ha deixat enrere una etapa "pop" per entrar en una dimensió una mica més abstracte que de moment sembla que ha donat els resultats més reeixits dels últims anys en la carrera d'Springsteen.
Miquel Prats
