ADLER'S APPETITE
Bikini - 23/01/04

El passat dia 23 de gener els aficionats al rock barcelonins ens vam trobar amb un agradable dilema. Actuaven a la mateixa hora i a diferents llocs dues formacions molt interessants per diferents motius. A la sala Razzmatazz es presentaven els A Perfect Circle una excel·lent banda de stoned-rock liderada pel cantant dels fantàstics Tool, Maynard James Keenan. A l’altre punta de la ciutat, a la sala Bikini, se’ns oferia la possibilitat d’assistir a una vetllada tant nostàlgica com abrasiva, actuaven Adler’s Appetite, una banda de mercenaris del sleazy-rock liderats per Stephen Adler bateria original dels Guns’n Roses! Tot i els dubtes inicials, el magnetisme que ens provocava la idea de veure una llegenda, un tros d’història viva del rock dels últims 15 anys, va fer que ens decidíssim per anar cap a la ja quinquagenària sala Bikini. L’ambient era una barreja de vells rockers típicament heavys, amb algun executiu encorbatat que venia a recordar-se que tenia un passat, unes quantes groupies emperifollades per l’ocasió, els habituals amics de la premsa, teenagers rockers de nova generació, la meva núvia i jo. En definitiva un panorama variadet per assistir a aquest acte quasi litúrgic de rendir pleitesía a un passat que en mirar enrera et fa veure que t’estàs fent gran.
Què diferencia a Adler’s Appetite d’altres bandes clòniques, com poden ser The Bon Scott Band o els The Smoking Stones? Doncs que l’espoli de cançons alienen que fan les tres formacions queda en aquest cas justificat per la pròpia presencia d’Adler, bateria que va participar activament en l’enregistrament d’un dels millors àlbums de rock de tots els temps: Appetite For Destruction (Geffen, 1987) (veure Monogràfics).
I això va ser el que van oferir, un repàs exhaustiu al ja mític treball. Tot i que jo tenia els meus dubtes, innocentment pensava que oferirien un concert de hard-rock angelí dels ’80 adobat amb alguna composició gunner, la realitat va ser que van desgranar de manera quasi completa l’Appetite For Destruction junt amb algunes composicions amb trampa i aroma a Guns’n Roses com Knocking on Heavens Door (original de Bob Dylan) o Mama Kin (d’Aerosmith). Jizzy Pearl, cantant de Ratt i ex-Love/Hate, feia, dins de les seves possibilitats, d’Axl Rose acompanyat d’altres músics amb pedigree: Keri Kelli, anteriorment a Ratt i Slash’s Snakepit, a la guitarra, Eric Turner, ex-Warrant, a l’altre guitarra i Robbie Crane al baix, desprès d’haver treballat per Vince Neil i a Ratt.
Obrir foc amb Welcome to the Jungle (com havia de ser!) i escoltar tots aquells himnes que per als de la nostra generació tant van significar era una delícia. Tot i que al mateix temps t’envaïa una sensació de refregit que t’obligava posar els peus a terra i abstraient la situació pensar en que era exactament “allò” que estava veient. Musicalment eren impecables i imitaven tots els tics de la banda de les “roses i les pistoles”. Els solos de guitarra tipus Slash, els crits a la manera Axl... Una horeta i mitja de diversió, una vetllada ideal per al friday night, molt intensa i emotiva, però al mateix temps oblidable tant punt abandonaves la sala amb les notes de Paradise City encara ressonant dins del teu cap.

Miquel Prats