DAYNA KURTZ
Casino de l’Alinaça del Poblenou de Barcelona - 05/11/04

Només començar la seva actuació al Casino de l’Aliança del Poble nou de Barcelona, Dayna Kurtz va dir que aquella havia estat una setmana molt trista, en clara referència a la victòria de George W. Bush a les eleccions als EE.UU. Era, sens dubte, un speech clarament polític però alhora era una declaració premonitòria sobre com es desenvoluparia la sessió. Va ser una nit no apta per a depressius, gent melangiosa en excés o tipus amb tendències suïcides.
L’Aliança del Poblenou oferia una imatge quasi espectral, menys d’un terç d’entrada. En un recinte ja decadent per si mateix era una imatge massa penosa per a segons quines ànimes. Un cop vista la situació, pròpia d’una pel·lícula de Jaume Balagueró, només quedava que la màgia de la Kurtz ens transportés; i així va ser, però enlloc de Dayna semblava que fos el Coronel Kurtz qui mogués els fils.
Taràntula és el nom de la banda que acompanya a la artista nord-americana en aquesta gira. Són, de fet, un quartet de virtuosos bastant eclèctic (violi, viola, guitarra i bateria) que fan una música entre progressiva i hipnòtica que al cap d’una estona de "gaudir-la" es pot convertir en una "papilla" bastant indigesta. Van tocar quatre temes instrumentals abans que la Kurtz sortís a escena. Menys glamurosa del que un es pensava, amb un vestit que semblava tret d’un container combinat amb unes sabates esportives de quan Kareem Abdul Jabbar va fer la primera comunió, i amb un só que deixava bastant que desitjar, va començar aquesta travessia del desert en què la vetllada es convertiria. Poc a poc el só va anar millorant i la veu de Dayna Kurtz es va anar aclarint. Van ser els millors moments del concert. I es que un cop ficats en situació les cançons del seu Beutiful Yesterday (Kismet, 2004), que van representar el gruix del concert, van mostrar-se com el que són: obres mestres. Però amics, el mal ja estava fet. La nit va anar passant sense pena ni glòria i sense poder ingerir ni un maleït gin-tònic, ni fumar un cigar, exigències del vetust local.
Es veritat, sí, van aparèixer espurnes del que aquesta musa indy en proposa en el seu disc, un rock-jazz-folk americà decadent, aires cabareters, veus colpidores, xiuxiueigs plens de música, però van ser pocs. Massa pocs: Everybody Knows, de Leonard Cohen, Parle-moi d’Amour, interpretada en francès o la preciosa Amsterdam Crow per posar un exemple.
Potser van ser els elements, era lluny i va ploure, potser el recinte, potser l’actitud de l’artista o potser vaig ser jo, però, de cap de les maneres serà una nit digna de recordar. Si algun "enteradillo" us diu el contrari, no li feu ni cas.

Miquel Prats