ELVIS COSTELLO & THE IMPOSTERS
Razzmatazz 1 - 03/02/05

Declan Patrick Aloysious MacManus, és el "puto amo", com encertadament el va qualificar l'amic Charli a la sortida del que de ben segur va ser i serà un dels concerts memorables del recentment estrenat any 2005. Icona de la new wave de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, aquest eclèctic londinenc instal·lat als Estats Units gaudeix actualment d'un estatus de superclasse; on molt té a veure en això la seva capacitat d'evolucionar i mostrar els seus indiscutibles dots de compositor polifacètic amb inusuals canvis de registres i ser capaç de sonar inconfusible.
Ell i les seves característiques ulleres de pasta -les més reconeixibles del panorama actual del rock- van aparèixer sobre un escenari nu, sense artificis, en el format bàsic del disc, amb els ara Imposters Steve Nieve als teclats, Pete Thomas a la bateria -dos dels mítics The Attractions- i al baix Davey Faragher, acompanyant la guitarra d'un pletòric Costello. Sembla que el seu matrimoni amb la Krall li ha anat de meravella, en tot cas, pel que fa a nivell compositiu, doncs el passat 2004 ens facturà The Delivery Man, un dels grans discs de l'any, i al mateix temps la composició orquestral Il Sogno.
En una sala -amb els habituals problemes de so en els primers temes- pràcticament plena d'un públic abocat des del primer al darrer acord, Costello ens va oferir un concert brillant, després d'una breu salutació gestual de complicitat amb el públic va començar a desgranar un repertori quasi immillorable. Centrant-se en el seu darrer treball, va anar intercalant peces atemporals que van encaixar a la perfecció amb el disc que ens venia a presentar. A destacar la preciosa Country Darkness, un dels moments àlgids de la nit, Button My Lip, un pèl caòtica en directe, There's A Story In Your Voice, deslluïda per l'absència de la màgia que contagia la veu de la Lucinda però corejada per tot el públic, o Monkey To Man, una bona forma d'encarar el bisos. En blocs sonors de tres o quatre peces, els registres van desfilar del rock més clàssic, al country, passant per temes més punks com Radio Radio, i recuperant clàssics de la talla de (I Don't Want To Go To) Chelsea o Allison (mesclada amb uns passatges del Suspicious Mind del rey), o al new wave, magistral Peace, Love & Understanding, fins a interpretar en caire més jazzístic In The Darkest Place, de Painted From Memory, de l'absolutament recomanable disc de col·laboració amb Burt Bacharach...
En definitiva, una gran nit amb un gran concert de grans cançons, se'ns dubte imperdonable perdre-s'ho.

Albert Bg