MARK LANEGAN BAND
Apolo - 16/11/04

Tenia moltes ganes de tornar a veure el directe Mark Lanegan després de la memorable actuació que ens va oferir a l'Azkena Rock d'aquest any. Aquesta vegada l'escenari i l'atmosfera íntima de la sala Apolo s'adequava més al repertori fosc i hipnòtic de l'ex-Screaming Trees, però malgrat ser Bubblegum és un dels millors discs de l'any, el concert em va decebre en gran mesura. Va ser absolutament imperdonable que comencés abans d'hora, segurament l'actuació prèvia de Nick Oliveri interpretant temes en acústic dels Queens Of The Stone Age no va donar més de si. Un Oliveri que posteriorment s'uniria a la formació ara estable que acompanya al de Seattle. Per altra banda, l'actitud, no perquè es mostrés molt distant, això ja és habitual en aquest mite supervivent, sinó per la indiferència amb què va interpretar alguna de les composicions -imperdonable que abandonés l'escenari durant tot un tema cedit en exclusiva a la vocalista de la banda. I millor no parlar de l'escàs minutatge del concert, gairebé ni una hora. Potser hi ha alguna explicació que desconec, però em va saber greu sortir de l'Apolo amb un regust agredolç. Malgrat però aquestes consideracions, ben personals, les composicions d'aquest crooner de l'obscuritat em van tornar a recórrer tot el cos, magnetitzant la meva ànima a l'escoltar peces com When Your Number Isn't Up o la preciosa Come To Me, on vam poder gaudir de nou de l'enigmàtica i extremadament prima corista, que enriqueix l'atmosfera opressiva de les composicions. Tot un encert. Pel que fa a la resta de la formació, potser la guitarra de Brett Neston en alguns moments va portar els temes a passatges excessivament psicodèlics. El concert es va centrar bàsicament en Bubblegum a més de poder escoltar alguna peça dels seus treballs anteriors en solitari -de Field Songs, una altra peça d'orfebreria- i crec recordar que va acabar amb Gospel Plow de la seva antiga banda.
En definitiva, que ens va colpir però no omplir, n'esperàvem més, molt més.

Albert Bg