ROYAL CROWN REVUE
Bikini - 19/06/04

Ha estat necessària la gira de presentació del Crossroad Festival 2004 per a què poguéssim veure en directe a la nostre ciutat als Royal Crown Revue, ja era hora! El swing ja no està de moda, segurament per això la sala no estava plena a vessar, però l'expectació es podia palpar a l'ambient, doncs tothom estava convençut de que viuríem un concert increïble, i així va ser. Molts dels que creien que després de la moda del neo-swing, bandes com aquests RCR desapareixerien, no podien estar més equivocats. I és que després del boom, swingers com els mateixos Royal Crown Revue, els Squirrel Nut Zippers o Big Bad Voodoo Daddy (Brian Setzer de moment ha aparcat la seva fabulosa orquestra, i el trio rockabilly '68 Comeback Special, i ha reunit de nou als Stray Cats, precisament de gira al mateix Crossroad), continuen oferint discos i gires increïbles al seu públic fidel, encara que minoritari. Doncs bé, ara que tot ha retornat al seu estat natural, ens ha plogut aquest regal del cel. Al llarg de quasi dues hores els Royal Crown Revue van repassar la seva discografia -amb gairebé catorze anys a les seves espatlles- i van oferir alguna que altra versió, Beyond The Sea, Fever -la menys afortunada- i Viva Las Vegas, en ple rush final. Així van anar caient dels increïbles The Contender (1998) i Walk On Fire (1999), per referir-me només a algunes, The Contender, Zip Gun Bop -impressionant secció de vents-, Work Baby Work, She Walks On Fire -o com rebentar la sala- i ja de Mugzy's Move (1995), Hey Pachuco!, tema que apareixia a La Máscara; és a dir, swing, jive, rockabilly, bebop i rock'n'roll. Eddie Nichols és un gran frontman, d'impressionant i indescriptible zoot suit, que desprèn elegància per tots costats, però que sap cedir la dosi de protagonisme a cadascun dels increïbles músics de la formació; així, cada un va tenir l'oportunitat de demostrar en respectius solos les seves habilitats amb l'instrument. A mesura que anaven caient els temes la calor de la sala anava creixent així com les ganes de ballar, a estones les primeres files van ser més properes a una sala de ball dels anys 50s. Jo hagués pogut continuar escoltant als RCR hores i hores, sense cansar-me, però diuen que és millor quedar-se amb les ganes. Posteriorment tindríem l'ocasió de conversar i intercanviar opinions amb alguns dels músics que ens havien meravellat aquella nit. Una nit rodona.

Salutació d'Scott Steen pels oients i lectors de TOTROCK

Albert Bg