THE DARKNESS
Razzmataz 2 - 15/12/03

Teníem moltes ganes de veure el debut a la nostra ciutat de la banda que tan enrenou a causat a les Illes Britàniques, enrenou que aquesta vegada, per fi, no era degut a un grup de britpop, que predica ser la més gran banda mai engendrada a les Illes, sinó que es tractava de veure la posada en escena d'una banda de Hard Rock de clara inspiració vuitantera. I per a aquesta actuació, com si es tractés de la final d'un mundial de futbol entre Anglaterra i Alemanya, tota la comunitat britànica resident a Barcelona no es va voler perdre la victòria sobre l'escenari de la banda liderada per Justin Hawkins, el pseudoclon de Freddie Mercury. Permision To Land era el motiu de la visita, la seva opera prima, amb una portada de clara inspiració Boston. La primera frase del seu hit I Believe In A Thing Called Love defineix el sentiment que provoca aquesta banda "Can't explain all the feelings that you're making me feel": Passió extrema o odi profund. Alguns veuen en ells l'esperança del Rock, altres una broma. Doncs bé, malgrat jo em vaig presentar a la sala Razzmatazz 2, una de les meves sales preferides, com un convers convençut haig de dir-vos que no tinc clar el que va succeir. Vaig tenir la sensació global d'estar davant d'una banda amb influències massa evidents que en certs moments em feia sentir estar vivint una farsa. Degut potser a unes expectatives massa elevades o potser a la increïblement elevada presència de fèmines anglosaxones d'estètica Kylie Minogue o possiblement el fet de estar, senzillament, sobrevalorats. Però, malgrat aquests sentiments, per suposat, enfront de composicions com la brillant Black Shunk, la melòdica I Believe In A Thing Called Loved (algú encara es deu estar estirant dels cabells a l'escoltar els falsets operístics que conté), la tornada demolidora del single Givin' Up, els riffs èpics de guitarra fusió entre Brian May i Angus Young, temes clàssics des de la seva concepció com Friday Night (pedazo tema!) i la bonica balada, absolutament Foreigner, Love Is Only A Feeling no es pot objectar res de res, només callar i escoltar.
M'haureu de perdonar si us he donat una impressió equivocada, però un cop més Zeleste 2, perdó Razz 2, va tornar a ser màgica i ens va permetre descobrir a The Darkness i al seu singular frontman, sense por al ridícul més espantós (quins modelets! Buck Roggers remou-te d'enveja!).
Potser massa soroll per no res?, potser ja han viscut els seus quinze minuts de glòria? potser masses portades de revista?...potser res! Mentre hi hagi bandes com The Darkness encara hi ha esperança!

Albert Bg