THE HOLD STEADY
La [2], Apolo - 18/04/07

Presentar el nou disc de The Hold Steady, Boys And Girls In America (Vagrant, 2006), com el Born to Run del 2007, tal com havia llegit en dies previs al concert, em va semblar a priori una mica agosarat. I tot i que l’àlbum de la formació liderada per Craig Finn té una retirada al que feia Bruce Springsteen i una jove E Street Band al voltat del 1975, les cançons estant a anys llum de l’obra mestre del Boss. És veritat que la veu de Craig Finn sembla una calca de la de Bruce Springsteen a l’esmentat disc i que moltes de les traces instrumentals que apareixen al àlbum són paral·leles amb les dels treballs primerencs del de New Jersey. Bona mostra en són el tractament del piano i una certa acidesa en les guitarres. Tot això és cert, però, tret d’algunes cançons amb ganxo com Stuck Between Stations o Southtown Girls, el disc peca d’una homogeneïtat un pèl alarmant. Tot i això és de destacar la vitalitat amb la qual els de Nova York s'afaiçonen.

Eren, dons, aquestes les premisses amb les quals ens presentàrem a la fantàstica i confortable Sala [2] de l’Apolo un centenar de persones just el dia que Messi feia el millor gol de la història del Barça contra el Getafe. Un cop allí el que vàrem trobar van ser una colla de freakies sobre l’escenari amb cara d’eterns repetidors i amb ganes d’oferir una dosi massiva de diversió. Amb un entusiasme allunyat de la desídia que gasten molts grups contemporanis seus, van buidar-se amb una versió millorada del seu disc. Allunyats del classicisme que a vegades envolta moltes bandes actuals americanes, aquest cinc post-teenagers van mostrar un poupurri actualitzat del que Redd Kross, R.E.M. o Phish ja havien fet anys enrere. Una innocència contagiosa amb la qual semblava que volguessin convèncer-te amb cada una de les seves cançons. Potser no són el futur del rock’n roll però de moment en directe presenten un més que respectable present.

Miquel Prats