THE WHITE STRIPES
Razzmatazz - 19/10/05

Tenint en compte que pel que escriu, Get Behind Me Satan és un dels millors disc de l'any, sinó el disc del 2005, l'expectació generada per la visita de The White Stripes, en l'únic concert en terres espanyoles, es trobava del tot justificada. Poques vegades l'escenografia de Razzmatazz ha estat de confecció més elaborada i amb uns resultats tan meravellants que li permetien a un endinsar-se completament en l'univers del vermell i negre amb pinzellades de blanc dels "germans" White. No obstant, planava el dubte de com sonaria en directe un disc farcit de délicatesses sonores, on el Jack i la Meg White donen vida a pianos, marimbes, triangles i campanes subtils que juntament amb una marcada bateria i riffs satànics de guitarra es superposen en l'univers sonor de Get Behind Me Satan; o bé es presentaven amb gran part dels arranjaments pregravats o potser era la gira adequada per donar cabuda a algú més que els ajudés sobre l'escenari. O és que potser aquest fet comportaria llavors la pèrdua de l'essència i poder de seducció dels White Stripes? En part segur que si, però precisament bona part del seu ja repetitiu plantejament va tenir molt a veure amb una caiguda d'intensitat a mesura que avançava la nit i sobretot va anar en detriment del colorit sonor d'un disc d'artesanal elaboració a l'estudi de gravació. Malgrat els però, centrats en el darrer disc, els de Detroit ens van oferir un concert de blues rock garatger que ens va deixar impressions inesborrables a la retina: començant amb uns inusuals tècnics de so passejant-se per sobre l'escenari de rigorós vestit negre amb barret inclòs, la teatral posada en escena en vermell i negre, i unes interpretacions amb estil i actitud, amb un Jack enèrgic saltant de micro en micro, per poder estar més a prop de la Meg. Així van anar caient Hotel Yorba, tan celebrada pel públic com el single Blue Orchid, una magistral My Doorbell amb Jack assegut al piano de cua (!), la desassossegada Passive Manipulation o la hipnòtica interpretació, extreta d'Elephant, de In The Cold, Cold Night, ambdues a càrrec de la Meg, del qual es va trobar a faltar la rítmica i de guitarres afilades Seven Nation Army, i del que també van interpretar Black Math, I Just Don't Know What To Do With Myself, i...n...c...r...e...ï...b...l...e...! i l'enèrgica The Hardest Button To Button amb la que van començar els bisos, i gairebé acabar, al cap d'una hora i quart Jack va donar per finalitzat el concert. Tot just quan va acabar d'interpretar sol al piano, la preciosa joia I'm Lonely (But I Ain't That Lonely Yet), i mentre la Meg l'escoltava atentament asseguda a la batería, es va aixecar de sobte deixant orfe l'escenari. Ella, sorpresa, dubte uns segons però l'acaba seguint; donant per acabat el concert. La raó? Diuen, les males llengües, que es va molestar per la resposta del públic en l'emotiva peca final, segons sembla no va ser prou respectuós; encara que altres versions, més benèvoles, afirmen que l'home es va emocionar tant en la seva interpretació que no va ser capaç de continuar. O potser va ser cosa de la veu, no del tot fina en alguns moments de la nit, massa pes a suportar tot sol?. La veritat? Escolliu la versió que vulgueu, però decididament va ser un gerro d'aigua freda que ens va deixar insatisfets i amb un amarg regust de boca. Possiblement les expectatives eren massa altres fins i tot pels White Stripes de Get Behind Me Satan.

Albert Bg