VELVET REVOLVER
Razzmatazz 1 - 09/09/04

Encara que els Velvet Revolver són una banda de nova formació, i com això els hauríem de jutjar, la seva història recent els hi pesa com una llosa i un, en veure’ls, no es pot treure del cap que es tracta de la reunificació d’una banda que de fet mai ha existit. Es complicat, però el sentiment que em produeixen és aquest.
Són tots els components dels Velvet Revolver un honorables veterans, i milionaris, rockers que han decidit tornar, i a estones de manera inspirada, als seus orígens, al rock i si molt m’apretes fins i tot al punk. D’aquesta manera en el concert que vam veure al Razzmatazz vam poder gaudir de mitja dotzena de noves composicions d’alt nivell, dos (?) temes dels STP (Sex Type Thing i ...), una “descacharrant” versió dels Nirvana (Negative Creep) i dues peces d’orfebreria rockera d’alta qualitat (It’s So Easy i I Use To Love Her) que a més van comptar amb la presencia d’un senyorial i crepuscular Izzy Stradlin. Podríem assegurar que quasi el 80% dels Gunners originals, si ens permetem la llicència d'incloure-hi a Matt Sorum, van coincidir sobre l’escenari del Razzmataz a Barcelona.
Per a molts dels seus detractors, els clixés que manegen els Velvet Revolver, com per exemple els solos de guitarra, la pose 100% rockera sovint tirant cap a heavy o fins i tot la grandiloqüència d’alguns dels seus passatges, serien motiu suficient per enviar-los a la foguera. Són però, precisament aquestes coses, a part d’un acceptable, i millorable, sens dubte, nivell musical, allò que precisament atreu a aquest tipus de fans, entre els quals m’hi incloc, cap aquest ritual que per a molts estarà més que pasat de moda. Però, un concert d’aquestes característiques, sense aquestes ornamentacions no seria el que esperàvem. Una entrada de luxe per a un concert que no era pas econòmic i que ens va deixar molt bon gust de boca. Fins i tot la temuda, per molts, presencia de Scott Weiland com a frontman ens va acabar de convèncer plenament amb una actuació plena de glamour.
Només ens queda esperar que la banda continuï, cosa que les bones vibracions emeses sobre l’escenari sembla assegurar. I que ens presentin un segon treball tant intens com el Contraband. I si pot ser millorar-lo una mica.

Miquel Prats