WILCO
Razzmatazz 1 - 20/03/05

En la segona visita dels californians en menys d'un any, la primera va ser al Primavera Sound de l'any passat, van omplir la sala Razzmatazz, davant d'un públic abocat que volia assaborir les peces que conformen aquest enorme A Ghost Is Born, un cop més en directe. I vist els resultats, les més de dues hores de concert no van ser suficients per apaivagar les ganes d'escoltar rock en lletres daurades, de la mà dels de Chicago. Personalment, amb quedo amb aquesta segona visita, la seva proposta, malgrat resistir sense problemes escenaris més grans, guanya enters en una sala de dimensions més reduïdes, on poder gaudir de tots els matisos sonors del seu rock suposadament alternatiu; etiqueta que els hi va valer obtenir el Grammy al millor àlbum de música alternativa.

Jeff Tweedy és indiscutiblement l'ànima de Wilco, i ningú li discuteix; però va estar perfectament secundat per una formació sòlida i totalment compenetrada. En un escenari sobri, el que importava de veritat era la música, sobresortia, per motius obvis, la pantalla sobre la qual es van projectar imatges, a estones d'estètica més hippy i lisèrgica, i en la major part del concert, perturbadores filmacions en blanc i negre. I en mig de tot i tos, el mestre de cerimònies de la nit, Jeff Twedy, que en un moment del concert, totalment entregat i comunicatiu, es va disculpar pel tipus que presideix el seu país i ens va felicitar per la decisió popular de retirar les tropes...en una mena de purga interior, que deuen estar patir tots aquells artistes compromesos i ara avergonyits amb la reelecció de l'autoproclamat guardià del planeta. Possiblement per la selecció dels temes que van encetar la nit, va ser un concert que va anar de menys, si és que es pot emprar aquest qualificatiu, a més; on després de finalitzar la primera part del concert amb la catarsi col·lectiva provocada per Spiders (Kidsmoke), molt més èpica en directe; el concert va entrar en una nova dinàmica, en un concert dins del concert, molt més enllà de simples bisos.

Si en la primera part es van centrar en la presentació del darrer disc, on, després d'obrir amb Hummingbird, van anar caient Muzzle Of Bees, At Least That's What You Said, Company In My Back, Hell Is Chrome, Handshake Drugs o Theologians, juntament amb temes de Yankee Hotel Foxtrot del 2002, com I Am Trying To Break Your Heart o War On War, amb possiblement un excessiu ús de la distorsió i la sobresaturació; en els bisos van recuperar clàssics com Via Chicago de Summerteeth, el seu disc més pop, o ens van provocar la bogeria col·lectiva, continguda fins llavors, a l'escoltar els primers compassos de Misunderstood, de Being There, esplèndid disc que em va servir per descobrir als Wilco, i del que van tocar consecutivament Kingpin, Monday i Outtasite (Outta Mind). Gran, alliçonadora, memorable, va ser la primera tanda de bisos, on van sonar del darrer disc la preciosa The Late Greats i, encadenades i amb poderosa contundència, Im a Wheel i Kiching Television (tema extret a del sessions de gravació de A Ghost Is Born). Amb tot això un Jeff Tweddy exultant, contagiant a tota la formació, amb ganes de no voler marxar, ens va regalar, en una segona tanda inacabable de bisos, temes extrets del disc Mermaid Avevue, gravat al 1998 conjuntament amb Billy Brag, Hoodoo Voodoo i California Stars, amb la que es va acabar el concert, no sense abans preguntar-se perquè no havia visitat més vegades abans la ciutat de Barcelona. I és clar, amb disc, concerts o bandes com els Wilco, és fàcil respondre a la seva pregunta, que si, que estimem el rock, que l'estimem encara més!

Albert Bg