WILLY DEVILLE - Bikini, Barcelona, 2 de juliol 2008

Willy DeVille, el dandi per excel·lència del rock'n'roll, va escollir la ciutat de Barcelona per començar la seva gira europea de presentació del seu darrer treball Pistola, disc publicat aquest 2008 i on aquest cràpula mescla de gitano i crioll, bohemi, melancòlic i xulesc, però per sobre de tot un bluesman superlatiu, recupera la inspiració de la mà del rhythm'n'blues. Un retrobament que ja va iniciar-se amb els seus darrers treballs i recomanables Crow Jane Alley (2004) i Horse Of A Different Color (2001). Envoltat d'un solvent quintet entre els quals es trobaven Kenny Margolis (amb una preocupant semblança al seu cap) als teclats i a estones amb l'acordió de còmplice, i Bob Curiano al baix, vells companys de viatge de l'època dels newyorkins Mink DeVille, juntament amb dos efectives coristes negres, van escalfar l'ambient amb dues peces instrumentals Sleep Walk i Watermelon Man. Va ser amb els primers acords de Loup Garou quan va aparèixer Willy DeVille amb un castigat aspecte que revelava el seu passat més turmentós. Al llarg de la nit va anar combinant estones assegut a un tamboret, interpretant els temes més romàntics, més intimistes, més soul, i estones dempeus mostrant mitjançant el mestissatge entre el blues, country, cajun o rock mestís, la seva vessant més cràpula, ja fos amb la guitarra elèctrica o acústica penjada al coll. L'attrezzo el completava un faristol, del qual no va apartar pràcticament els seus ulls, amagats darrera unes peculiars ulleres cromades en vermell, per assegurar-se que no es deixava estrofa sense recordar. És ben cert que no es troba en el seu moment més popular però també és cert que manté la seva força xulesca a l'hora de cantar, com pocs!, i sobretot conserva el seu exquisit savoir faire i magnetisme sobre l'escenari. Dels darrers treballs van sonar Chieva, la tremenda So Real i You Got The World In Your Hands, tocs afrancesats de New Orleans i de les terres pantanoses de la ribera del Mississippí. En alguns temes va estar custodiat per l'incombustible i habitual de les nits de la desapareguda Boite Hook Herrera a l'harmònica, en les peces més bluessy. Per delit d'un públic que no va arribar a omplir la sala, celebrat pel que us escriu, d'una certa edat ja i molt estranger -coses de la universalitat de la nostre ciutat- va recuperar clàssics imprescindibles del seu repertori com Lilly's Daddy's Cadillac, i de finals dels 70 i de l'etapa al capdavant de Mink DeVille Spanish Stroll -spanglish dedicat als campions de l'Eurocopa- i temes celebrats com Savoir Faire -imperdonable que no la toqués- encadenada de Cadillac Walk, impagable! De l'època dels 80 va recuperar la sensibilitat amb Heart And Soul (del decebedor disc produït per Mark Knopfler) i ja dels 90 va retrobar-se amb els hits que el van portar al pretèrit reconeixement massiu pel gran públic, Demasido "Corason" i una versió apagada de la hendrixiana Hey! Joe. Va reaparèixer per regalar-nos Steady Drivin' Man, un rhythm'n'blues dels Mink DeVille, i va tancar la nit amb una versió crua del clàssic Heartbreak Hotel. Van ser una hora i tres quarts, Willy DeVille, un clàssic, en un recital sobri però amb savoir faire.

Albert Bg

MARK KNOPFLER - Palau Sant Jordi, Barcelona, 2 d'abril 2008

A aquestes alçades em costa de creure que algú dels més de 7.000 assistents al concert del Sultà del Swing Mark Knopfler esperés alguna gran sorpresa dins del seu repertori en la presentació de la seva darrera entrega en solitari Kill To Get Crimson (Mercury Records, 2008) o bé, per un altre costat, s'endugués una enorme decepció. La seva darrera entrega en solitari és un retorn al blues, country i sobretot al folk, que tornen a ser l'ànima en les seves composicions, on un Knopfler més contingut i introspectiu recupera la creativitat i ara ens mostra la seva cara menys ambiciosa; és el temps qui ha asserenat la seva tendència a l'excés i a la sobreproducció. Els directes de l'ex-professor d'anglès segueixen un plantejament perfectament preestablert i hi ha poc marge per a la improvisació. Acompanyat pels seus vells companys de viatge, ex-Dire Straits, Guy Fletcher -teclats- i Danny Cummings -percussió- juntament amb autèntics professionals, amb les necessitats justes de dosi de protagonisme, van oferir un concert més que correcte, sense cap fissura. Van obrir amb Cannibals (Golden Heart, 1996), What It Is (Sailing To Philadelphia, 2000) i Why Aye Man (The Ragpicker's Dream, 2002, del que van tocar sorprenentment fins a 4 temes), deixant clar que el seu concert no es centraria en el darrer disc, del qual les úniques mencions van ser True Love Will Never Fade (que obre Kill To Get Krimson) i The Fish And The Bird, aquesta darrera dotada d'una atmosfera folk-celta, gràcies en part a la flauta de John McCusker, música d'arrel nord-americana (de fet, aquest tema certament casaria amb el repertori del Boss i la seva recent aventura amb la The Seeger Sessions Band). Una escenificació sòbria on l'únic protagonista va ser la guitarra, ja elèctrica com acústica, del líder d'una de les bandes més grans i a la vegada comercials de la dècada dels vuitanta. Dels seus discs en solitari també van sonar Hill Farmer's Blues, Marbletown, Sailing To Philadelphia i Daddy's Gone To Knoxville. Evidentment els moments més celebrats va ser quan va recuperar, a compte gotes, els vells èxits de la banda que ha permès que visita rera visita ompli el Palau Sant Jordi (malgrat no ser en l'actualitat precisament una starsystem de primera línia i ajudat en part, també en aquesta ocasió, per un aforament reduït amb la col·locació de cadires a peu de pista); la primera en ser recuperada va ser la cançó insigne dels Dire Straits Sultans Of Swing, seguida de Romeo & Juliet, que alguns dels assistents no van acabar de reconèixer en la preciosa introducció degut als insuportables xiulets del públic que la van embrutar (i no precisament de desaprovació). Després del crescendo i apoteosi final de Postcards From Paraguay, va arribar el clímax amb Telegraph Road, necessària recuperar-la a aquestes alçades? Possiblement no, però escoltar aquesta peça d'orfebreria sempre és motiu de celebració; amb els seus quinze minuts d'èpica van tancar el concert. Sense temps per anar a buscar una necessària cervesa, la banda va retornar a l'escenari per encarar els bisos, obrint la represa amb la grandiosa Brothers In Arms, extreta del disc homònim que va significar la màxima quota de popularitat dels llavors omnipresents Dire Straits (aquest cop per fi, va deixar fora la maltractada pel temps i l'MTV Money For Nothing, i també va caure del repertori Walk Of Life, malgrat les interessants relectures d'aquest tema que darrerament ens venia oferint); sens dubte, la quota Dire Straits ha quedat notablement escurçada en aquesta gira. Els bisos van prosseguir amb Our Shangri-La (Shangri-La, 2004) i finalment van tancar amb la innecessària So Far Away, que va aconseguir animar definitivament al públic. Per acabar, un nou encore, i l'agradable sorpresa de la nit pel que escriu, doncs vam tenir temps d'escoltar Going Home, de la banda sonora de Local Hero, i amb la que fa més de dues dècades ja acostumava a tancar els concerts, produint-se la catarsi final amb el públic. Cap concessió a All The Roadrunning (2006), exitós disc i gira que va protagonitzar amb Emmylou Harris ara fa dos anys. Van ser poc més de dues hores, sabia del cert el que anava a veure, i malgrat, us ho haig de confessar, no vaig decidir-me a anar-hi fins al darrer moment, vaig sortir del Sant Jordi amb cara de satisfacció, aquella que se li queda a un quan la feina està ben feta. Va ser Mark Knopfler, algú pot demanar més?

Albert Bg