U2

BARCELONA, CAMP NOU

7 d'agost de 2005

Després de la publicació de How To Dismantle An Atomic Bomb em vaig proposat escriu la crítica del disc, però després de passar-me uns minuts davant de l'ordinador em va semblar que potser no era la persona més indicada per parlar objectivament de la darrera entrega dels irlandesos més universals i exportables.

La meva història particular amb Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr. data de 1984 just acabat de publicar una de les peces clau en el seu só, The Unforgettable Fire. Malgrat però, va ser amb el mític directe Under A Blood Red Sky que vaig descobrir als U2, després d'escoltar el K7 que em van deixar, vaig córrer a adquirir en vinil d'aquest document sonor històric. Concert celebrat l'any 1983 a Red Rocks i que va estar a punt de ser cancel·lat a causa de l'enorme tromba d'aigua caiguda hores abans a Colorado. La banda en plena forma després de publicar War, una de les pedres angulars de la seva extensa discografia, amb un Bono que ja denotava els dots de gran comunicador que demostraria sobradament amb posteritat. Visioneu el DVD de mateix nom i entendreu del que estic parlant.

Ara bé, la conversió total a la seva doctrina va tenir lloc després del mític i irrepetible Live Aid del 13 de juliol de 1985, per molt Lives 8 que tinguin lloc, Pride, Sunday Bloody Sunday i Bad, amb la memorable escapada per part de Bono de l'escenari, van ser un moment únic en la història de la música...be, del 2 de Juliol de 2005 al Hyde Park londinec posaria en un pedestal l'actuació dels U2 juntament amb Sir Paul McCartney i la versió conjunta que van realitzar del mític Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, impagable!

Però arran del concert que va tenir lloc al Camp Nou el passat 7 d'agost vaig decidir que m'asseuria davant les tecles de l'ordinador i escriuria unes ratlles, perdoneu si finalment són masses, sobre la presentació a la ciutat comtal del Vertigo Tour, primera parada de la gira espanyola. Doncs, del que es va tractar, el que va tenir lloc, té més a veure amb els sentiments, les emocions, i l'admiració que no pas d'una crítica freda i cerebral d'un disc d'una banda que ha trencat esquemes i ha marcat tendències al llarg dels més de vint anys d'existència, pregunteu sinó a Chris Martin i als seus acòlits, anomenats Coldplay.
Ja fa uns anys que cadascun dels concerts dels irlandesos U2 em sembla millor que l'anterior, molt possiblement la meva condició de fan perpetu no ajuda gaire a tenir una visió del tot objectiva dels concerts de Bono, The Edge i companyia -utilitzo aquesta expressió a consciència, doncs ja fa temps, massa temps, que Adam Clayton i Larry Mullen Jr. només fan de comparses dels veritables i únics líders de la formació. Crec però, que el que ningú em discutirà, és que U2 és la darrera gran banda d'estadis, amb permís dels Stones i potser del Bruce Springsteen , terme sorgit dels macroconcerts que abundaven a la segona meitat dels vuitanta i inici dels noranta. Malgrat repetirien concert al Vicente Calderon a Madrid i posteriorment a Anoeta a Donostia, els U2 van escollir, per a la seva cita amb la ciutat comtal, el coliseu del Camp Nou per a executar un nou concert memorable. I el van omplir! L'excusa era la presentació de How To Dismantle An Atomic Bomb, el seu darrer disc en estudi, en un intent de retornar al so del passat, recuperant l'esperit més rocker, melodramàtic i èpic dels seus inicis; no en va recuperen a Steve Llillywhite -productor dels tres primers àlbums de la banda-, i ja en aquest Vertigo Tour tornen a tocar clàssics de la banda del seu primer disc, Boy, del llunyà 1980.

Van obrir amb la poderosa i de regust vuitanter Vertigo -primer single de How To Dismatle...- i incomprensiblement també la van tocar per tancar el concert, deixant de costat 40, èpica composició de l'època de War amb que tancaven cada nit durant la gira nord-americana, i que tant desitjàvem corejar els vells seguidors de la formació. Van seguir I Will Follow i The Electric Co. Indescriptible plaer, amb un The Edge en perpetu estat de gràcia. Algú dels assistents es va quedar un pèl descol·locat amb aquestes peces ancestrals, però amb un só i esperit rejovenit.

Van seguir Elevation i New Year's Day, amb l'estadi, en aquells compassos inicials, ja totalment entregat, on la distància que provoca un gran recinte, en aquells moments ja era totalment inexistent. Amb Beautiful Day, la segona i darrera peça extreta d'All That You Can't Leave Behind que van tocar, hi van encadenar una versió del Sgt. Pepper's dels Beatles -habitual des del Live 8-, finalitzant la sessió de versions amb la primera felicitació de la nit a The Edge pel seu aniversari, un cop més celebrat a Barcelona, i ja van?.

L'hora dels encenedors va arribar amb els primers acords d'I Still Haven't Found What I'm Looking For, i va ser després d'aquest tema d'ànima gospel quan es va desplegar el monumental joc de pantalles -en això si que són uns grans especialistes, saben millor que ningú com entendre el concepte escènic d'un macroconcert- per enfrontar-se a un set central basat en peces del seu darrer disc, d'on van anar caient City Of Blinding Lights -deutora de The Unforgettable Fire-, amb un efectiu joc de llums, Miracle Drug, que Bono, molt comunicatiu, la dedica als metges, assegurant que The Edge, un home que ve del futur (?), descriu un demà on no hi han malalties, que no existeix la sida o el càncer...surrealisme en estat pur!

Les dedicatòries continuen amb l'esfereïdora Sometimes You Can't Make It On Your Own, tema molt personal que Bono va escriure inspirant-se en la figura del seu Pare, Bow Hewson, un home de la classe treballadora -com ell mateix es definia- i que ara sona en la seva memòria, doncs va morir durant la gravació del disc; acaben el tema enllaçant amb un tema tradicional irlandès. En aquest moments, la intensitat del concert havia decaigut, i la intenten recuperar amb la posada en escena de Love and Peace or Else, en què aborden temes com la guerra i la pau de forma molt genèrica i que tancaria el bloc central corresponent a la quota obligada corresponent al disc que venien a presentar, en què Larry Mullen Jr. i Adam Clayton es van situar a la circumferència exterior de l'escenari -amb la ja coneguda escenografia de l'Elevation Tour, allà en forma de cor- i Bono colpejant un immens tambor al més estil musical japonès, amb cinta al cap inclosa.

Res millor que Sunday Bloody Sunday i Bullet The Blue Sky -tema que es creix en directe- per recuperar el to perdut del concert, on Bono el predicador es col·loca una nova cinta al cap, aquest cop cobrint-se els ulls i on es pot llegir la paraula COEXIST, escrita amb els símbols cristià, jueu i àrab, en un intent d'unificar les religions majoritàries, i camina cegues per sobre l'escenari.

Finalitzen la representació messiànica amb The Hands That Built America, tema composat per la banda sonora de Gangs Of New York de Martin Scorsese.
En aquest punt arriba un dels moments àlgids de la nit, The Edge s'asseu al piano i Bono dedica Miss Sarajevo, dels propis The Passengers, l'aventura sonora cinematograficament parlant dels U2 amb Brian Eno, a la gent de Londres, arran dels atemptats terroristes, tot dient que "no cal ser uns monstre per a derrotar un monstre". El tema sona increïble, com mai, amb un Bono pletòric, en un impressionant estat de gràcia vocal, que aconsegueix empetitir al mateix Luciano Pavarotti, cantant en italià en tros operístic del tema i no en va rep l'ovació més gran de la nit.

En un concert més polititzat del que havia sigut en gires pretèrites, apareix en la pantalla central de l'escenari la Declaració del Drets Humans i sona Pride (In The Name Of Love), dedicada com no podia ser d'altre manera a Martin Lutter King; a continuació Where The Streets Have No Name, amb petó inclòs entre Bono i Adam Clayton -Barcelona va ser la ciutat de la gira espanyola en què es va veure a la banda més comunicativa i compenetrada, contagiats molt possiblement de l'èxtasi col·lectiu d'un impressionant Camp Nou. La retòrica de Mr. Bono please save the World continua i el profeta demana a la gent que connecti els seus mòbils i els aixequi, i que mitjançant la seva brillantor il·luminin el santuari -en aquell moment a les fosques- com si d'un arbre de Nadal es tractés. Sant Bono màrtir ens demana que enviem un sms amb la paraula Àfrica, tot repetint un dels lemes del Live 8, "Make Poverty History". Amb One -una peça única que un no es cansa mai d'escoltar per moltes versions que se'n facin- i ooeees per part del propi grup finalitza la primera part del concert.

Amb les pantalles mostrant la cara de polítics a mode de jackpot, amb els que el Bono més transcendental s'ha deixat fotografiar en més d'una ocasió, aconseguirà alguna vegada el premi Nobel de la Pau?, comencen els bisos; apareix el rostre de la caricatura de Zooropa i llavors es produeix el retrobament amb les U2 del Zoo TV Tour, dels U2 més arriscats i que miraven endavant com aposta de futur, i sorgeix la tradicional silueta de Bono al capdamunt de l'escenari, sonen Zoo Station i The Fly, aquesta amb els habituals missatges i jocs de paraules a les pantalles. Amb With Or Without You i noia del públic desfent-se sobre l'escenari acaba la primera tanda de bisos.

Abans de continuar amb la música, apareixen a les pantalles els noms de les persones que han respost a la crida del virtuós mestre Bono i han enviat l'sms per Àfrica amb un senzill "Thank you for texting" com agraïment, encara que més d'un hagués enviat el missatge només si hagués sabut que el seu nom apareixeria en un escenari dels irlandesos. Amb el segon single de How To Dismantle... All Because Of You encaren els darrers bisos, on Bono ens explica que cada vegada, quan li pregunta a The Edge quin és el regal que li agradaria rebre pel seu aniversari, aquest astut com és, li respon sempre "tocar a Barcelona!". Amb aquesta ja van cinc (?) les vegades que el guitarrista celebra el seu naixement sobre un escenari a la ciutat comtal. Però què és un aniversari sense regal? I llavors el seu amic Bono li dóna una samarreta del Barça, la del número 10, la que correspon al crack brasiler...però aquesta nit a la gespa només hi ha un crack, i no és Ronaldhino, sinó The Edge, que se la col·loca i no se la treu fins a la fi del concert. Un cop més, com a regal de la banda als fans, cau Party Girl, de títol originari Trash, Trampoline and The Party Girl i extreta originalment de la cara B del single A Celebration del remot en el temps 1982 i que ja van tocar en la darrera visita a la ciutat, aquell cop al Palau Sant Jordi el 8 d'agost del 2001 dins la gira del l'Elevation Tour, per a deliri dels fans més veterans dels irlandesos. El tema finalitza amb la cover d'Stand Up Fight For Your Rights amb brindis de cava inclòs. I ja tots somrients, grup i públic, repeteixen absurdament i incomprensible Vertigo...Happy Birthday... i final!

En uns U2 que no acostumen a fer molts canvis, desafortunadament, van desaparèixer del set de la nit Yahweh, Déu en hebreu, tema que tanca la seva darrera entrega, i 40, mítica peça amb que els U2 finalitzaven les gires de War i com venia sent habitual també ho feia en la gira americana del grup en aquest Vertigo Tour; personalment crec que pels fans hagués estat un regal més gran escoltar aquestes peces, i sobretot la nostàlgica 40, que no pas la repetició extravagant de Vertigo o Party Girl, d'acord els regals no es poden rebutjar.

També m'hagués agradat poder escoltar en directe Crumbs From Your Table, sens dubte una de les peces més encertades de How To Dismatle... juntament amb Original Of The Species, però no tot pot tenir cabuda en un concert de gairebé dues hores i 24 temes de totes les èpoques, deixant de costat els menors Zooropa, Pop, d'error en la producció, i, com és habitual, l'oblidat disc October, del que renega la banda, per alguna raó no apareixia en el recopilatori de la dècada del 80-90, de fet només ho feia d'amagat amb la peça que li dóna títol.

Una gran nit, no obstant farien be de no oblidar que els punts àlgids de la nit van ser precisament aquells que la banda ja va firmar amb War, The Unforgettable Fire, The Joshua Tree o amb Achtung Baby, les xifres els acompanyen però potser aquest retorn als origens, a una aposta més rockera dissimula un possible esgotament de la fórmula, tant musical com d'espectacle. Actualment U2 és la banda que millors versions pot fer dels propis U2 i sobretot amb un convincent il·lusionisme revitalista. Això si, molts grups novells matarien per facturar algunes de les seves tornades actuals i triomfar davant de més de vuitanta mil persones amb un espectacle digne de ser vist. Sens dubte, una gran nit de rock'n'roll.

Albert Bg