AZKENA ROCK FESTIVAL
VITORIA-GASTEIZ
9-12/09/04
A
toro pasado hacemos reseña de lo que nos deparo este Azkena Rock
Festival 2004, ARF 2004 desde este punto. Mirar atrás
nunca es conveniente puedes volverte estatua de sal, pero como buena lección
aprendida la historia ha de ayudarnos a subsanar errores pero a veces somos
malos estudiantes y estos errores los substituimos por otros mayores.
Los sesenta / setenta marcaron y dejaron impronta en mayor o menor grado en
todos los sucesivos grupos y bandas de cualquier tipo de música, desde
el soul al blues y por supuesto haciendo, la gran incisión en el rock.
Todo esto harto conocido por todos les sirvió a los organizadores del
ARF 2004 como ardid para intentar atraer a un publico habido
de las viejas estrellas o dinosaurios del rock apelativo con el que son más
conocidos. Relativo, sí, todo es relativo. Excepto los más fans
del grupo, desde luego, nadie tiene por una gran y exitosa banda a Radio
Birdman, con seguridad banda magnificada como otras muchas. Los otros
grupos invitados en este apartado fueron New York Dolls, Flamin'
Groovies y DKT/MC5, estos últimos dejaron el
"bastón" más alto a modo de jam session en mayor medida
debido a los invitados escogidos; Nicke Hellacopters, Mark
Mudhoney, Johnny Soledad Broters y la estupenda Lisa
Bellrays, que por ellos mismos. Lo mejor sin duda, amparado en la ley
del gusto la cual nos recuerda que este es como como el culo, cada uno tiene
uno diferente, fueron sin duda Stacey Earle & Mark Stuart,
en su espléndida línea habitual, Mother Superior
correctos presentando su nuevo trabajo 13 Violets. Mark Lanegan,
que cada vez, a pesar de su estática postura en el escenario, nos demuestra
su gran clase y sin olvidar a los glamurosos Fun Lovin' Criminals.
Asimismo unos simpáticos The Wildhearts estuvieron a
la altura de su rock riffirafero salpicado de pop y los Screamin' Cheetah
Wheelies nos ofrecieron según la asistencia al concierto una
gran noche de rock sureño de la mano del carismático Mike
Farris.
En resumen nos hacemos a la idea de lo que cuesta montar un evento de este nivel
y constatamos que desde el punto de vista del entertaiment que estuvo bien,
solamente y como final dejar claro para la organización que el personal
asistente tiene un nivel y esto deben utilizarlo para traer menos bandas pero
de una calidad superior. Esto no significa traer bandas que fueron y ahora son
solo un nombre "atractivo" en cartel pero de dudosa calidad musical
en nuestros días. Por lo demás a la respecto de la distribución
de espacios, avituallamiento liquido y alimenticio, etc... sobresaliente. Lamentamos
las suculentas bandas caídas de cartel que suponemos son gajes del oficio.
Lo dicho menos es más. Todos los asistentes esperamos con ansiedad el
ARF 2005.
Carlos Tomás
MARK LANEGAN
Pel que a mi fa, el concert de Mark Lanegan va ser i serà un dels concerts del 2004, llàstima que un recinte de les dimensions de l'escenari principal de l'Azkena no sigui el més escaient i sobretot quan hi ha tan despistant entre el públic. L'ex-Screaming Trees va basar el gruix de la seva actuació en el seu darrer treball, de recent publicació, aquest obscur i profund Bubblegum.
La seva impressionant veu -resultat dels excessos amb el whisky i el tabac- i qualitat vocal va ser l'eix conductor del repertori amb una proposta que no necessita de farciments. Personalment crec que es troba en un moment de forma increïble, és un autèntic blues-crooner de les tenebres i a estones va aconseguir fer desaparèixer la banda que l'acompanyava sobre l'escenari, com si es tractés només de la seva veu, o es tractava d'això? Va ser increïble escoltar en directe temes com When Your Number Is Up, Hit The City, amb acompanyament femení també inclòs -un dels grans encerts de Bubblegum- o I'll Take Care Of You –impressionant! En vull més...
Albert Bg
FUN LOVIN' CRIMINALS
Veure als Fun Lovin’ Criminals s’ha tornat per a molts de nosaltres en un hàbit, és com aquell que es troba amb els seus amics de tant en tant. Una espècie de ritual que gràcies a les seves assídues visites es repeteix quasi de forma anual. Presentats com una de les últimes incorporacions del festival Huey i els seus van intentar anar per feina sabedors de que potser no estaven ni en el lloc ni en el dia adient. Una part del públic al menys així els hi ho va fer entendre. Ja es sap, però, que sovint no està feta la mel per a la boca del porcs.
Immaculadament vestits, com es tradició en ells, van tornar oferir-nos
una sobredosi de glamour. Musicalment ens van delectar (i en van...) amb aquesta
especial barreja macarrònica de soul-funky-rap-rock embolcallat amb una
sonoritat impecable. Cançons de totes les seves èpoques no van
fer més que reafirmar aquesta a banda que tot i no estar en el seu millor
moment compositiu si que encara són capaços de fer-te passar una
molt bona estona. Van ser junt amb els Wildhearts i el capital
Mark Lanegan els grans triomfadors del Azkena
d’enguany.
Miquel Prats
DKT/MC5
Els MC5 o DKT o com diuen les males llengües MC3, per raons obvies; és a dir, Michael Davis (baix), Wayne Kramer (guitarra) i Dennis "Machine Gun" Thompson (bateria), els tres supervivents de la mítica formació de Detroit, autora de clàssics eterns com American Ruse, Tonite o la llegendària Kick Out The Jams.
Per primera i única vegada en directe a Espanya, millor dit a Vitòria, el centre del rock'n'roll durant quatre dies de setembre, en una reunió amb tuf d'artifici. Com que amb ells sols no s'ho acabaven d'arreglar van i conviden per a l'actuació de l'Azkena (de fet van anar canviant de convidats al llarg de la gira europea) a Lisa Kekaula (The Bellrays), Mark Arm (Mudhoney) i Nick Royale (Hellacopters).
Vist el que es va veure per l'escenari de l'ARF, aquesta reunió en pla festa-pati-de-col·legi-fi-de-curs va ser un dels moments àlgids del festival, i molt va tenir a veure els convidats d'excepció, d'entre els que val la pena destacar a Mark Arm, totalment compenetrat amb els membres fundadors i amb els temes que va cantar, segurament per un excés d'entusiasme. A la felina Lisa la vam veure un pèl apagada, però la seva presència sobre l'escenari justifica pagar l'entrada. I pel que fa a Nick Royale, va compartir protagonisme guitarrer amb el mestre Kramer, i no cal que us digui qui en va sortir derrotat, infumables van ser alguns dels solos amb els que ens va torturar el que en d'altres temps va formar part d'una de les bandes més salvatges del rock dels any setanta. Compte, però, repeteixo, una de les millors actuacions del festival, ja cal que es posin les piles a Vitòria.
Albert Bg
MOTHER SUPERIOR / THE WILDHEARTS
Des del moment en que els responsables del Azkena Rock Festival d’aquest any van anar anunciat les successives caigudes del cartell els amants del, diguéssim, sector dur ens vam començar a preocupar. El fet que gent com The Last Vegas, The Mooney Suzuki, Velvet Revolver, 16 Horsepower o fins i tot Chris Robinson deixessin plantats als organitzadors del ARF 2004 va fer pensar a molts que hi havia mala peça al teler. Automàticament la mirada dels que esperaven rebre una bona sotragada sònica aquell cap de setmana es van centrar, en el meu humil criteri, en dos combos: Mother Superior i uns renascuts The Wildhearts.
Els primers, tocant en unes condicions que no eren les mes òptimes, a
plena llum del dia, van oferir un concert que podríem definir com standart.
Un set que ens va deixar amb ganes de escoltar les cançons del seu últim
treball, 13 Violets, en un espai mes reduït i en millors condicions.
The Wildhearts, per la seva banda, tot i ser una banda que
aquest cronista no dominava van acabar fent sucumbir no només a qui us
parla sinó a tota la audiència amb una espectacular actuació
que es va destapar, a la fi, com del més destacat del fluixet ARF
2004. Venien a presentar una recopilació de cares B amb el títol
de Coupled With (Gut Records, 2003) i molt especialment els seu darrer
treball en estudi Must Be Destroyed (Gut Records, 2004), una col·lecció
de cançons que des de que van entrar en la nostra vida de la mà
de Carlos Tomás ho van fet per quedar-s’hi per
sempre.
Els anglesos van oferir-nos un concert amb vigor, potencia, actitud i diversió.
Un concert de rock, en definitiva. Van anar desgranant tot un ventall de glorioses
cançons fins a fer-nos quedar ben tips. Inclús el seu carismàtic
líder, Ginger, va reptar al respectable a que si no
s’ho passaven bé ell mateix els hi tornava els diners. La resposta
va ser més que contundent, ni una ànima es va moure del davant
d’aquella majestàtica figura. Un triomf absolut. Un 10.
Miquel Prats
(per a més fotografies de l'Azkena Rock Festival visiteu la secció d'Imatges)