Guns'N'Roses - "Appetite For Destruction"
(Geffen, 1987)
A hores d'ara, i ja fa més de 15 anys de la seva publicació, encara se m'estreny la pell cada vegada que escolto l'inici del disc, tota una declaració d'intencions:
Welcome to the jungle
We got fun 'n' games
We got everything you want
Honey we know the names
We are the people that can find
Whatever you may need
If you got the money honey
We got your disease...
L'any
1987 W. Axl Rose, Slash, Izzy Stradlin',
Duff "Rose" McKagan i Steven Adler,
misògins, violents, pretensiosos i excessius van publicar el seu disc
de debut Appetite For Destruction, que va fer trontollar el malmès
panorama musical, en un moment en què regnava el pop, amb cançons
que parlaven de sexe, alcohol, drogues i rock'n'roll. No eren bons nois, "nice
boy's don't play rock'n'roll"!
En poc temps es va convertir en el primer disc de hard rock en assolir el número
u dels charts. Un disc extremadament agressiu amb lletres tant impactants com
les mateixes guitarres, de riffs accelerats i d'innombrables influències
de bandes de hard rock de l'inici dels 80, però de clar esperit bluesy.
La banda des del seu inici va provocar, per parts iguals, les opinions més
enfrontades a causa del seu frontman, al capdavant de la formació Mr.
Axl Rose, escopint paraules que parlaven de temes sòrdids, bruts
i honestos, tractats amb coneixement de causa, que reflectien a la vegada les
pors i la vulnerabilitat personal. Però en aquests G'N'R tant important
eren les lletres i la veu d'Axl Rose com les guitarres, amb
el duel de riffs i solos entre Slash i Izzy Stradlin',
i per descomptat la poderosa secció rítmica a càrrec de
Duff McKagan al baix i Steven Adler a la bateria
que fan de l'Appetite el millor disc de hard rock de final dels 80.
La càrrega inicial del disc, Welcome to the Jungle , single de debut, sintetitza l'agressivitat de la banda, seguit per l'himne hard rock per excel·lència It's So Easy:
...I see you standin' there
you think you're so cool
why don't you just
Fuck off...
El disc sencer és el resultat d'un obscur pacte amb el mateix diable, doncs malgrat que algun tema possiblement no ha acabat de aguantar tan bé el pas del temps, l'àlbum és totalment vigent i sona més contundent i poderós que moltes de les coses que es publiquen en l'actualitat. De fet, es pot considerar un clàssic des del moment de la seva aparició. Si l'inici del disc és espectacular, l'apoteòsic Rocket Queen, darrer track de l'àlbum, és la culminació d'un disc rodó; que conté des de odes a l'heroïna, Mr. Brownstone, a algunes de les cançons més corejades mundialment, com la meravellosa Paradise City o Sweet Child O'Mine. Irònicament aquesta power ballad va ser l'èxit més gran de la banda, una cançó radiada fins a l'extenuació.
Del disc es van publicar com a single It's So Easy, Nightrain, Welcome To The Jungle, Paradise City i Sweet Child O'Mine; aquestes tres darreres van ser editades en vídeo. Encara recordo, en aquell desaparegut local del Paral·lel barceloní, quan els dissabtes al capvespre, abans d'iniciar la ronda, ens dedicàvem malaltíssament a devorar els darrers videoclips del moment, l'impacte visual que em va provocar aquelles imatges que acompanyaven al só de Sweet Child O'Mine; i quin solos, "God bless Mr. Dirty Slash".
La portada original de l'àlbum, que mostra una noia sent violada per un robot, va ésser censurada per ser considerada obscena i menyspreable cap a les dones i prohibida als Estats Units i a altres països, publicant-se amb una portada alternativa amb dels cinc membres de la banda en una creu (no obstant, la pintura censurada, de Robert Williams, es pot trobar a l'interior del llibret que acompanya el disc). Des de l'inici, la banda va ser font de controvèrsies. És a dir, ROCK'N'ROLL en lletres majúscules.
Tot va començar cap a l'any 1980, quan Axl Rose (William Bruce Rose) es va desplaçar a Los Angeles a la recerca de la fama en el mon del rock'n'roll. Inicia l'aventura amb el seu amic de la infància Izzy Stradlin' (Jeffrey Isbell), juntament amb d'altres músics locals, el guitarrista Traci Guns i Rob Garner a la bateria. La banda canvia successivament de nom, Rose, Hollywood Roses i LA Guns. Finalment, de la combinació d'aquests dos darrers, sorgeix Guns'N'Roses. Posteriorment tant Guns com Garner deixarien la banda i el seu lloc van passar a ser ocupats per dos membres d'una banda rival, Road Crew, a la bateria Steve Adler i Saul Hudson, conegut mundialment per Slash, a la guitarra. Finalment el baixista Duff McKagan s'uneix a la formació. La banda actua en els locals infames i llegendaris per igual de L.A. com el Whiskey A Go-Go, Roxy, Water Club, Troubadour i Scream. Geffen reconeix el talent de la banda i el seu potencial i signen per la multinacional l'any 1986.
El 21 de juliol de 1987 és la data en què apareix als Estats Units l'Appetite For Destruction publicat per Geffen Records i produït per Mike Clink (col·laborador d'Ozzy Osbourne, entre d'altres). Aquell mateix estiu van telonejar als The Cult pels States. El seu debut europeu, al mític Marquee londinenc durant el mes de juny, va ser un autèntic desastre, va ser un divendres a la nit i l'audiència estava completament beguda; malgrat les crítiques adverses, en el seu darrer show aconsegueixen convèncer a tothom amb el seu hard rock enèrgic i l'ajut de versions de clàssics del rock'n'roll com Whole Lotta Rosie d'AC/DC i el Knockin' On Heaven's Door de Bob Dylan.
La meteòrica ascensió de la banda va anar irremeiablement associada a problemes amb l'abús de l'alcohol, consum de drogues, cancel·lacions d'actuacions a l'últim minut, retards injustificats, baralles i violència, cançons amb lletres ofensives (són acusats de racistes i homòfobs pel tema One In A Million), esdeveniments que no feien res més que alimentar els rumors sobre la banda, augmentant la seva popularitat. Un exemple, n'és l'actuació a l'MTV l'octubre de 1987, on la banda va arrasar literalment l'escenari. Però no va ser fins que el videoclip de Sweet Chil O'Mine va ser emès per la MTV que els Guns'N'Roses no van irrompre a les llars de la joventut americana; posteriorment Welcome To The Jungle i la lacònica Paradise City els van coronar com a nous reis del hard rock; això succeïa l'estiu de 1988.
El 23 de juliol de 1988 Appetite for Destruction assoleix el #1 en el Billboard chart (el 16 de març de 1999 la RIAA concediria a GN'R el disc de diamant pels 15 milions de copies venudes als Estats Units de l'Appetite For Destruction).
A causa de l'enorme èxit de la banda, Geffen reedita l'EP de quatre cançons Live?!*@ Like a Suicide (atenció a la fotografia interior, d'uns primerencs G'N'R), publicat originalment per Uzi Suicide, segell de la pròpia Geffen, el desembre de 1986, amb 4 tracks addicionals acústics: One In A Million (controvertida melodia d'escassos cinc minuts on Mighty Axl destil·la essencialment qualsevol forma de prejudici, odi, misogínia, racisme, intolerància i pura violència), You're Crazy (en el seu format original, gravada posteriorment per l'Appetite en una potent i accelerada versió), Used To Love Her (amb la cèlebre tornada "I used to love her, but I had to kill her") i la meravellosa Patience.
Però a la vegada que la banda creixia en importància al seu interior s'anava gestant la llavor de la seva pròpia, gradual i imparable destrucció.
Haurien de passar uns altres tres anys abans de què la banda realitzés un nou treball. Durant la gravació, Adler es acomiadat del grup a causa de la seva addicció a les dogues, sent substituït pel monolític bateria dels The Cult (la banda d'Ian Atsbury i Billy Duffy, que es trobava en un punt mort) Matt Sorum. També s'incorpora a la banda, Dizzy Reed als teclats. L'any 1991 apareixen al mercat Use Your Illusion I i Use Your Illusion II (el nom prové d'una pintura de Mark Kostabi), dos dobles discs, que arriben directament al primer i segon lloc de la llista Billboard, i que contenen hits com You Could Be Mine (que apareix a la banda sonora de Terminator II), Live And Let Die (una versió del mateix tema dels Wings), Don't Cry i November Rain. Èxit massiu però l'inici de la fi, la banda comença a allunyar-se del só que l'havia caracteritzat, els camins que volen seguir Axl Rose per una banda i Slash i Izzy Stradlin' per una altra són cada vegada més llunyans.
Les
diferències artístiques, de plantejament i frustració personal
porten a Izzy a abandonar el grup el novembre de 1991, sent
substituït per Gilby Clarke (Kill for Thrills).
En plena falta total d'inspiració publiquen el 1993 The Spaghetti
Incident, disc de versions de temes punk-rock poc coneguts. El disc conté
un track addicional ocult, escrit per Charles Manson (!).
Mentre els escàndols continuen: arrests, obscenitats en directe, històries
relacionades amb l'abús d'heroïna, agressions, incidents amb la
premsa, cancel·lacions de concerts, interrupcions sobtades per simple
capritx d'Axl Rose, i entre batalles legals en què es
troba sotmesa la banda, publiquen una nova versió d'un altre clàssic,
per a la banda sonora d'Entrevista con el Vampiro, Sympathy
for the Devil dels Rolling Stones. La banda sembla tocar
fons i arribar a la seva fi: Izzy Stradlin fent el que li ve
absolutament de gust, ja acompanyat dels Ju Ju Hounds o bé
en solitari, Slash col·laborant en treballs de Bob
Dylan i Michael Jackson (?!) i amb la seva pròpia
banda Slash's Snakepit (gravant el disc It’s Five
O’Clock Somewhere), Duff McKagan juntament amb Matt
Sorum i l'ex-Sex Pistols Steve Jones formen els Neurotic
Outsiders, Gilby Clark sent cessat com a guitarrista
de la banda i Ax'l Rose prenent el control del nom G'N'R, quedant
com a únic membre fundador.
Després vindria la refundació de la banda de la ma del mateix Mr. WAR per entrar de nou a estudi i gravar nou material acompanyat de Tommy Stinson (Replacements), Robin Finck (Nine Inch Nails), Buckethead (l'home de la caixa de Kentucky Fried Chicken al cap), Brian Mantia (Primus), Paul Huge (amic de la infància d'Axl, substituït posteriorment per Richard Fortus, membre de Love Spit Love) i Dizzy Reed, el teclista de l'època del Illusions. És l'any 2000 quan la banda publica nou material Oh My God, després de vuit anys, per a la banda sonora de The End Of Days, després vindria l'actuació al Hard Rock Café de Las Vegas, la nit de cap d'any, la seva participació en el Rock In Rio, l'anunci de la publicació de l'esperat nou disc Chinese Democracy, el seu ajornament, les mescles i remescles del disc, els canvis de productor (Moby, Mike Clink, Youth, Bob Ezrin, Roy Thomas Baker entre d'altres), l'anunci de gires, la seva anul·lació, noves dates d'aparició del nou disc, la increïble noticia de la descerebrada idea de regrabar l'insuperable Appetite pels nous membres, els rumors sobre la possibilitat de que les noves cançons mai vegin la llum, la inesperada aparició als MTV Video Music Awards 2002, interpretant un medley de Welcome to the Jungle, Madagascar i Paradise City, noves dates d'una gira per Nord-Amèrica, la seva anul·lació i les bromes de la indústria discogràfica sobre el Chinese Democracy (recordem que Offspring volien anomenar així el seu nou treball), fins arribar a l'anunci, per part de l'organització (no sent confirmat per la banda) de la participació dels Guns'N'Roses en el Rock in Rio a Lisboa (Portugal) el 30 de maig d'aquest 2004.
No tot són males notícies musicalment parlant, Slash, Duff McKagan i Matt Sorum s'uneixen amb ganes de tornar a fer rock'n'roll, comencen amb el que són una sèrie de jam sessions per acabar provant diferents cantants per a la nova aventura, entre ells Sebastian Back (Skid Row), Joshua Tood (Buckcherry), per finalment unir-se definitivament a ells Scott Weiland (Stone Temple Pilots) en el que és Velvet Revolver.
Però tot això ja són altres històries, que de ben segur us anirem explicant en aquesta secció, ja demà, passat, el mes que ve, qui sap quan, però de ben segur que dels Guns'N'Roses en continuarem parlant aquí a Tot Rock. Per cert, i abans d'acabar aquestes línies només recordar-vos que un dels membres fundadors dels G'N'R passarà per Barcelona a presentar la seva banda, Adler's Appetite en el que de ben segur serà una nit plena de nostàlgia i clàssics de la banda.
I get up around seven
Get outta bet around nine
And I don't worry about nothin' no
Cause worryin's a waste of my time
The show usually starts around seven
We go on stage around nine
Get on the bus about eleven
Sippin' a drink and feelin' fine...
Albert
Bg