LIVE AID
JULY 13th 1985
THE DAY THAT THE MUSIC CHANGED THE WORLD
4 DVD - WARNER MUSIC VISION, 2004
La historia de la música sempre ha acceptat com a data de defunció del rock el 3 de febrer de 1959, el dia que en estavellar-se un avió, van morir Buddy Holly, Richie Valens i J.P. "Big Bopper" Richardson. El cert és que va ser una desgràcia tremenda però el rock no es va immutar gaire i va continuar la seva singladura més o menys gloriosa. En aquells anys, sortosament per a nosaltres, encara quedaven moltes pagines memorables per escriure.
De fet el dia que si que va morir el rock en la forma clàssica que molts de nosaltres el vam concebre va ser el 13 de Juliol de 1985. El dia de la celebració del concert Live Aid. La gent que es va concentrar sobre aquell escenari, de fet en van ser dos simultàniament, el Wembley Stadium a Londres i el J.F.K. Stadium de Filadèlfia, eren al meu entendre els últims clàssics i precisament aquell dia exercien d’això, de clàssics. La constel·lació d'estrelles fou exuberant i absolutament irrepetible. Mai, i quan dic mai vull dir absolutament mai, es podrà tornar a reunir un grup d'artistes d’aquella categoria. Molt probablement perquè no hi haurà una nova fornada de talent d'aquell calibre. I si es tornes a dur a terme un esdeveniment com aquell molts dels que hi van ser ara fa vint any haurien de repetir, han estat insubstituïbles en la història del rock i de la música en general. És precisament per això que em permeto la llicència de dir que el rock morí aquell dia, la conjunció de popularitat i de qualitat allí atrinxerada fou única i insubstituïble. Probablement es podran fer concerts multitudinaris i possiblement omplirien dos estadis, suposo que els noms dels starlets actuals tots els tenim presents, però... i la música seria bona? Estaria a l’alçada de: We Are The World, Rockin' All Over The World, I Don't Like Mondays, All You Need Is Love, Roxanne, Every Breath You Take, Kids Wanna Rock, Summer Of '69, Sunday Bloody Sunday, Bad, Wouldn't It Be Nice, Good Vibrations, Surfin' USA, Money For Nothing, Sultans Of Swing, Bonemian Rhapsody, Radio Gaga, Hammer To Fall, Crazy Little Thing Called Love, We Will Rock You, We Are The Champions, Rebel Rebel, Moder Love, Heroes, Won't Get Fooled Again, Pinball Wizard, My Generation, Bennie And The Jets, Rocket Man, Don't Go Breking My Heart, Don't Let The Sun Go Down On Me, Holiday, Get Into The Groove, Let It Be, American Girl, Refugee, Paranoid, Living After Midnigth, Layla, In The Air Tonigth, Imagine, My Girl, It's Only Rock'n Roll o Blowing In The Wind entre d'altres? Deixeu que ho dubti. Cançons magistrals interpretades pels seus propis creadors al 1985. Molts estaven a la cúspide de la seva trajectòria, alguns començaven a fer-se notar i pocs, molt pocs al 1985, exercien de dinosaures. Els noms? La llista és interminable: Adam Ant, David Bowie, Phil Collins, Elvis Costello, Dire Straits, Bryan Ferry, Elton John, Kiki Dee, Queen, Paul McCartney, Sade, Spandau Ballet, Status Quo, Style Council, Sting, U2, Wham!, The Who, Bryan Adams, The Cars, Eric Clapton, Duran Duran, Boy George, Mick Jagger, Billy Joel, Joan Baez, Judas Priest, Kris Kristofferson, Tom Petty & The Heartbreakers, Crosby, Still & Nash, George Thorogood & The Destroyers, Ozzy Osbourne & Black Sabbath, Tina Turner, Keith Richars, Ron Wood, Huey Lewis & The News, Robert Plant, Pretenders, Santana, Paul Simon, Simple Minds, Tears For Fears, Temptations, Neil Young o Stevie Wonder. Uff! Esgotador, i tot en un sol dia. Van ser més de 16 hores de música on els artistes van anar interactuant entre ells i participant molts en les interpretacions dels altres.
Els moments estel·lars que el DVD ens deixa veure són molts com per exemple l'entrada de Lady Di i el Príncep Carles a Wembley amb Bob Geldorf exercint de Cicerone, l’espectacular set dels Queen, un concert dins del concert, el bon rotllo entre Sting i Phil Collins o entre Sting i els Dire Straits al capdamunt de la seva carrera, el ja mític Don't Go Breaking My Heart entre Elton John i Kiki Dee, l'aparició de Phil Collins a ambdós costats de l’oceà o el rush final entre Mick Jagger i una Tina Tuner més explosiva que mai. Una autèntica delícia inabastable en un sol visionat. Masses imatges, massa música i sobretot massa records. Que fèieu vosaltres aquell dissabte de juliol de fa quasi vint anys? Us n'en recordeu? Jo si.
L’actuació a Wembley va tancar-se amb la interpretació
del recentment rememorat Do Thet Know It's Christmas?
per part del elenc britànic, sota el nom de Band Aid,
en una interpretació bastant caòtica. Com també és
un desori l'acomiadament de la vessant USA amb la interpretació
d'un We Are The World, on hi ha mes suplents que titulars.
Fou, però, una emotiva manera de concloure un mastodòntic festival
on tothom sembla creure’s el que feia i on tots els artistes semblen bones
persones.
Tot i que sembli mentida la veritat es que aquest contundent document va estar a punt de no existir. Degut a una sèrie de conflictes vers els drets de les imatges Bob Geldorf va suggerir que Live Aid no s'enregistres. I de fet així va ser. Anys més tard quan es va pensar en fer quelcom sobre el Live Aid es va anar a la BBC en busca de les cintes d'aquell dia, moltes eren incompletes i estaven al bagul dels records. Altres havien estat destruïdes. Als Estats Units la cosa va ser encara pitjor ja que es van prendre les instruccions al peu de la lletra i l'emissió tant sols va ser en directe. En definitiva un trencaclosques impossible de reconstruir sinó fos per l'aparició de la MTV. La televisió que havia de matar la radio va enregistrar l'esdeveniment en quasi tota la seva integritat. Més de 100 cintes de diferents formats i qualitats van aparèixer als estudis de la MTV i van permetre reconstruir aquell fastuós esdeveniment. Algunes actuacions van quedar mutilades, per exemple els The Who van interpretar quatre temes i en el DVD només n'apareixen dos. Altres mai van aparèixer, tot i així hem de donar gràcies, encara que només sigui aquest cop, a la MTV per la feina feta.
Encara que ja se que molts dels noms que apareixen en aquest concert a hores d'ara ens semblen prostitutes de luxe del circ del rock us recomano la visió d'aquest esdeveniment perquè en aquell moment molts encara eren autèntics. Poc temps desprès molts d'ell van morir musicalment i fins i tot alguns es van suïcidar.
Miquel Prats