JAMIE CULLUM – "Twentysomething" (Verve, 2004)
MICHAEL BUBLÉ – "Michael Bublé" (Reprise Records, 2003)
PETER CINCOTTI – "Peter Cincotti" (Concord Records, 2003)

Que el processos musicals són cíclics és una cosa que aquí a Tot Rock fa temps que sabem i, que de fet, és un dels nostres cavalls de batalla. Ens agrada teoritzar i arribar a conclusions, sovint inútils, sobre el perquè d’aquest feed-back perpetu dins del món del rock. Corrents com el neo-swing, l’stoned-rock, el emo-core, el rock escandinau,... no són més que revisitacions de fórmules que en un temps pretèrit van funcionar i que en sembrar la seva llavor, posteriorment han florit de nou amb una força renovada i en alguns casos amb alguna mutació. Suposo que al igual que a un servidor li agraden les grans orquestres dels anys ’40, els crooners dels ’60 i ’70, i en general això que últimament s’ha volgut anomenar Jazz-Vocal, en altres punts del planeta es produeixen efectes similars i encara provoquen que algun sonat més dotat per la música que un servidor decideixi apostar per un moviment que inicialment sembla "demodé": els nous crooners.

Jaime Cullum, que ja té antecedents musicals a la seva família, és potser la vessant més innovadora dins d’aquest corrent de nous cantants melòdics que actualment copen l’actualitat musical. Amb una edat quasi insultant, poc més de vint anys, acaba de llençar al mercat Twentysomething. Una aproximació entre bohèmia i arty al món del swing. Entre cantant de big-band, ídol del brit pop, intèrpret funky tipus Jamiroquei i melancòlic cantant turmentat, Cullum ens col·loca 14 tracks encisadors, no sempre aptes per a tots els paladars.

Un altre d’aquest petits genis i potser el més comercial, cosa que no sempre és contraproduent, és Michael Bublé. És de fet el més guapo i el que ha tirat pel camí més recte. Aquí si que hi trobem una big band sonant al 100% així una voluntat d’omplir grans recintes. Esperant arribar a l’ànima tant de les jovenetes com de les avies més carrinclones. És el més accessible i probablement un digne successor de Harry Connick JR, però amb encara més ganes d’agradar. Una autentica delícia que l’ha portat a vendre més de 2 milions de Lps d’aquest seu nou treball a tot el món, cosa que deu ser com kriptonita per als més puristes, però que no treu en cap engruna de qualitat a aquest individu. Un disc trufat de versions, un cas molt tipic entre els crooners, on ha optat per revisitar clàssics absoluts (Fever, For Once in My Life, Summer Wind o Come Fly With Me) i barrejar-los amb temes estranys per ser interpretats per un artista d’aquestes característiques. Com per exemple Mooondance de Van Morrison, Kissing a Fool de George Michael, How Can you Meand a Broken Heart dels Bee Gee’s o Crazy Little Thing Called Love de The Queen, totes elles homogeneïtzades pel bon gust d’aquest post-teeneager. Si no s’espatlla, serà un dels grans.

I "at last but not least", Peter Cincontti, potser el millor d’aquesta fornada, un autèntic clàssic. Oblidant-se de grans acompanyaments ens demostra com amb poc també pots fer molt. Cincotti opta per un camí intermig entre la espectacularitat de Bublé i l'intimisme del qual fa gala Harry Connick JR. Últimament, per mostrar-nos una espectacularitat continguda. Amb una formació de quartet on ell mateix toca el piano i amb un vents molts matisats mes tirant al jazz que a una orquestra de swing, Cincotti seria, posats ha buscar paral·lelismes, un nou Tony Bennet, un individu que des de una discreta segona fila fa una feina fosca molt agraïda pels aficionats. Ha composat tres temes per aquest àlbum homònim i, com ha de ser, hi ha incrustat algunes perles alienes d’autors tant variats com Lennon-McCartney o Nino Rota. Una autèntica meravella, potser més difícil d’accedir però a la fi infinitament suculenta.

Que ha dut a aquesta recula de mocosos a aparèixer espontàniament i a rememorar un dels més gloriosos moviments de la música contemporània és, per a mi, un misteri. És un d’aquells secrets a veus. Són com un oasi on pots anar a desfogar la teva set musical quan el soroll ja es torna eixordador. I tot i que estem vivint un dels millors anys musicalment parlant dels últims temps, viatges interiors com els que aquests grans artistes ens proposen són sempre una benedicció.
He intentat no pronunciar el nom del més gran en tot aquest artícle, i tot i que m’ha costat ho he aconseguit. Tot és qüestió de voluntat, al igual que començar a introduir-se en el fabulós món d’aquests tres mendes que avui us hem presentat. Bon profit.

Miquel Prats