VITORIA-GASTEIZ

1-3/09/05

Un cop més ens desplaçàvem a Vitòria amb el convenciment de què passaríem un cap de setmana memorable d'autèntic rock'n'roll, doncs un cartell amb la inclusió de bandes del calibre de The Steepwater Band, Masters Of Reality, Drive-By Truckers, Gov't Mule, Wilco, Social Distortion, Deep Purple, Electric Six, Beasts Of Bourbon, Bad Religion, Queens Of The Stone Age o Monster Magnet, no deixava lloc al dubte, en un dels millors cartells de garage-punk-hard-psicodèlia-americana-country-blues-rock'n'roll possible en l'actualitat.

DRIVE-BY TRUCKERS

Los de Alabama salieron todavía con luz diurna un poco temprano para mi gusto pero nada más que objetar ante la expectación por ver a esta banda en su mejor momento como así lo certifica su gran DVD Live At The 40 Watt de la gira 2004 presentación de su largo The Dirty South. Patterson Hood, Isbell y Cooley demostraron que después de diez años y recién descubiertos por la mayoría de los presentes todavía tienen muchas cosas en esto del rock americano con raíces, con el suficiente empaque en sus composiciones que hará que estas resistan el paso del tiempo sin inmutarse.

Carlos Tomás

GOV'T MULE

Warren Haynes nos atacó de nuevo. Después de su demoledor show en Barcelona y otros lugares de nuestra geografía allá por el cercano Marzo de este mismo año. Mr. Haynes desembarcó en Vitoria con su mini-show de un par de horas, si lo comparamos con los de tres horas pasadas en su ultima visita. Quizás no alcanzo la total comunión con el publicó en contrapartida a sus shows bajo techo cerrado pero todos nos percatamos de la evidencia, Gov't Mule son una de las mejores bandas del panorama rock. Déjà Voodoo, su nuevo doble trabajo, fué desgranado en Vitoria con deliciosos y extensos temas como Bad Man Walking, Slackjaw Jezebel, Silent Scream; dejando explicito que en esto de las jam band Haynes y sus muchachos no tiene rival, exceptuando a bandas como los hermanos Allman que juegan en otra liga. Reseñar para neófitos que Haynes es uno de los turbo motores de los actuales Allman Brothers. Alabado sea Haynes!

Carlos Tomás

WILCO

Molt possiblement la contrarellotge fallida per arribar a Vitòria a temps de vibrar amb el rock americà de tall clàssic dels Drive-By Truckers o amb els Gov't Mule, sens dubte la millor jam session band de l'actualitat, no va ajudar gaire en la meva valoració final del concert dels Wilco, doncs un cop més el seu directe en el recinte d'un festival no em va convèncer, a l'igual que ja m'havia succeït en la seva actuació al Primavera Sound de Barcelona. Personalment, crec que els de Chicago perden molt quan surten dels seu escenari natural, teatres o sales de mitjana capacitat, on es pot apreciar en la seva totalitat els matisos en els desenvolupaments instrumentals en la reinvenció que fan del concepte americana, o el que és el mateix, aquest country-rock alternatiu que tant els caracteritza. A més, l'actitud del públic tampoc hi va ajudar gaire, doncs, més d'un dels assistents es va perdre en els abusos en la distorsió amb que van sobrecarregar alguna de les seves peces més clàssiques. El concert es va basar en l'aclamat, per públic i crítica, A Ghost Is Born i l'anterior Yankee Hotel Foxtrot, darrers treballs de la banda de Jeff Tweedy -un pèl distant, per cert- i van incloure un parell de pinzellades del seu passat musical més llunyà. Sembla ser que el concert de més de dues hores que van oferir el dia anterior en la festa de presentació de l'Azkena d'aquest any va ser una altra història.
Com he escrit, el cabreig monumental que portava al perdrem l'actuació dels Drive-By Truckers i Gov't Mule, juntament a la impossibilitat ja segura de presenciar el directe de Chris Goss amb els seus Masters Of Reality, Rose Hill Drive o Towers Of London va pesar com una llosa en el meu estat anímic, que els Wilco no van aconseguir aixecar fins al final del seu concert amb la hipnòtica interpretació de Spiders Kidsmoke. En canvi, en l'actuació del carismàtic Mike Ness al capdavant dels recuperats Social Distortion -una banda difícil de veure en aquest país- la cosa va canviar; i en la presentació de Sex, Love And Rock'N'Roll van protagonitzar un dels concerts de l'ARF'05 amb un classe magistral de punk-rock i actitud incontestable que va knockejar a tot el públic assistent en el seu comeback i que els va convertir en un dels triomfadors del festival d'enguany.

Albert Bg

SOCIAL DISTORTION

Tot i que els Social Distortion són uns clàssics contemporanis i que el seu últim disc Sex, Love & Rock’N'Roll (TimeBomb, 2004) és una obra molt recomanable, sembla que la formula comença a donar símptomes d’una certa fatiga. Potser el fet de ser un dels caps de cartell del festival va fer que fessin un concert bastant autocomplaent on la perillositat i visceralitat d’altres èpoques quedes substituïda per una actuació apta per a tos els públics, fins al punt de fer pujar un nen a l’escenari (el fill de Loquillo?) per fer-li passar una estona de vergonya. Mike Ness va moure la seva imponent figura per sobre de l’escenari com una gran estrella i va desgranar tot els seus èxits, que en són molts i de molt bons: Reach For The Sky, Nickles & Dimes o King Of Fools, entre altres.

Miquel Prats

DEEP PURPLE

Deep Purple nos dejo la evidencia de ser los protagonistas de un parque jurasico de Spielberg cuarta parte rodada en un recinto de la sociedad protectora de dinosaurios, abandonados a su suerte. Todos los nostálgicos entre los cuales me incluyo esperábamos un atisbo de aquellos grandes shows pero su máxima genialidad fue invitar a Warren Haynes para rematar su trillado Smoke On The Water ante las carencias vocales de Ian Gillan y sin Ritchie Blackmore, el resto, Ian Paice y Roger Glover tirando de clásicos, a ver si el show veía la luz.
Como dijo Cristo en la cruz, "perdónalos porque no saben lo que hacen".

Carlos Tomás

THE DWARVES

Si l'actuació d'una de les bandes de heavy-rock més garns dels anys 70 i en aquest ARF'05 caps de cartell en la primera jornada, malgrat comptar amb una formació d'autèntic luxe (Gillan, Paice, Glover, Airey i Morse; Ritchie Blackmore ja fa temps que hi va desertar) va ser poc més que passable -on molt hi va influir la limitada qualitat i capacitat vocal en què Ian Gillan es troba en l'actualitat- tot i la voluntariosa presència de Warren Haynes dels Gov't Mule a la guitarra en la sobadíssima Smoke On The Water, el que ens van oferir The Dwarves va ser una broma, i al meu parer no gaire divertida. Punk garatger caòtic, on la presència del guitarra HeWhoCanNotBeNamed vestit únicament amb la clàssica caputxa de lluitador emmascarat mexicà és l'únic que destacaria de la seva actuació, doncs al cap de pocs temes ja havien ofert tot el que eren capaços de donar; ni la presència de Nick Oliveri (un cop més sobre l'escenari com a convidat de luxe, també va actuar amb Masters Of Reality) va aixecar en mi ni el més mínim interès, en el que va ser una actuació cansina i repetitiva, fins a l'avorriment. Malgrat però, el seu punk descerebrat, brut i enèrgic va aconseguir que les primeres files es convertissin en un continu pogo al llarga de la hora escassa d'actuació, menys mal que va durar poc! Una actuació certament intranscendent i per oblidar al cap de pocs minuts, per finalitzar la primera jornada del festival.

Albert Bg

JULIETTE AND THE LICKS

Sens dubte una de les actuacions més publicitades i esperades de la segona jornada de l'ARF'05 va ser la de l'actriu-reconvertida-a-rock-star. Juliette Lewis, una amant del rock'n'roll que momentàniament ha aparcat el mon del cinema per centrar-se en el seu nou paper com a cantant de punk-rock, i la veritat és que no ho fa gens malament, resultant fins i tot creïble. Amb el seu primer llarga durada You're Speaking My Language -visiteu la secció de crítica de discs- publicat a mitjans d'aquest any, es va presentar, amb un look i moviments que recordaven al Mick Jagger de la dècada dels vuitanta, amb ganes de convèncer davant d'un nombrós públic que a les sis de la tarda omplia l'esplanada de l'Azkena. A la retina roman la imatge quan la Lewis, per sorpresa d'un públic que en la seva majoria molt possiblement desconeixia el seu disc, es va llençar a fer surf sobre el públic, en una clara demostració de fe rockera; no en va Iggy Pop és una de les seves inspiracions -el salt el va realitzar mentre versionaven el Search And Destroy de la Iguana de Detroit- sent per altra banda PJ Harvey o els Blondie de la rosa Debbie Harry les altres influències més reconeixibles de les que beu. Certament no em va semblar que la dolça adolescent que ens va pertorbar a El Cabo Del Miedo actués sobre l'escenari, en el sentit cinematogràfic, sinó que cadascuna de les peces de You're Speaking... les va viure amb gran intensitat. D'acord que Juliette And The Licks -precisament la limitada banda d'acompanyament és un dels pocs "peros" del projecte musical de l'altra hora movie star- no descobreixen res, però van disfrutar d'una actuació rockera carregada de morbo que va convèncer per la seva actitud, disposada a menjar-se el mon.

Albert Bg

BEASTS OF BOURBON

Beasts of... Què? Beasts of Bourbon, un combo aussie que va tombar per knock-out a tot el respectable que estava congregat a l’esplanada del ARF 2005 a mitja tarda del ja històric dia 3 de setembre. Un servidor que només havia escoltat unes quantes cançons i de mala manera es va presentar davant de Tex Perkins i els seus amb poques esperances, la realitat, però, es va encarregar de posar-me al lloc que em mereixia: a l’epicentre d’un rock brut, greixos i tremendament seductor. Cançons interpretades des de les vísceres per un frontman impagable que va convertir als Beasts Of Bourbon en un dels descobriments de la temporada tot i que pupul·len per aquests móns de deu des del 1984 (!!!). Si ja els coneixíeu, felicitats i si no, no dubteu en aconseguir tant The Axeman’s Jazz (Red Eye, 1984), The Low Road (Red Eye,1991) o el recent Low Live (Spooky, 2005) segur que us descobreixen sensacions que teníeu oblidades des de que vau començar a parlar dels Motorhead o dels MC5.

Miquel Prats

THE POGUES

A priori la inclusió dels irlandesos al cartell de l'ARF'05 era la presència més desconcertant del festival, i un risc, però The Pogues sota el liderat del recuperat Shane MacGowan va ser tota una agradable sorpresa, en un concert i repertori que va convertir el recinte de l'Azkena en una festa total. En un cartell absolutament rocker, i després de la brutal actuació dels australians The Beasts Of Bourbon amb el monstre escènic que és el seu frontman Tex Perkins i el punk-rock dels Bad Religion (millor obviar els Television), el folk alcohòlic dels irlandesos The Pogues va ser com una alliberació de la càrrega adrenalínica acumulada de las actuacions pretèrites, produint-se una comunió total entre grup i públic, i on l'actitud 100% rockera del degradat forever-drunk-man Mr. MacGowan va ajudar hi molt. Sobra dir que la interpretació de Fiesta va ser un idem, i un dels moments de l'ARF'05.

Albert Bg

QUEENS OF THE STONE AGE

Tot i que ja vam tenir l'oportunitat de veure en directe als Queens Of The Stone Age (QOTSA a partir d’ara) no ha estat fins aquest Azkena Rock Festival 2005 quan els hem pogut veure en tot el seu esplendor. L'excusa era la presentació del seu Lullabies To Paralyize (Interescope, 2005), un disc al qual no se li havia prestat la atenció del seu Songs For The Deaf (Interescope, 2002) i l'ocasió ve permetre situar-los a l‘alçada que fins ara teòricament tenien. A partir d‘ara només serà teòricament perquè els fets van demostrar que els directe dels QOTSA és demolidor. Va ser una actuació majestuosa que els va redimir de qualsevol pecat del passat i de pas va aniquilar la teoria de que segons quins concerts són millors en sales petites, l’explosió dels QOTSA a Vitòria va ser una d’aquelles ocasions on en el precís moment d’acabar l’actuació sabies que havies estat presenciant en quelcom històric. Va ser una descarrega sònica d’una intensitat i qualitat tant exuberant que no crec que ningú dels allí presents dubtés que els de Josh Homme van ser els grans triomfadors d’una jornada que a aquelles hores ja ens havia sorprès gratament. Un triomf absolut d’una formació que ja sense Nick Oliveri han assolit una maduresa que els converteix en clàssics.

Miquel Prats

MONSTER MAGNET

Després del memorable recital sònic dels QOTSA ens vam quedar paralitzats amb les seves cançons de bressol, i per al que escriu el xoc emocional causat per l'experiència viscuda va ser del tot impossible de superar per uns Monster Magnet que tancaven l'Azkena Rock Festivall 2005. Dave Wyndorf no va estar a l'alçada del què m'esperava, i més tenint en compte les ganes que tenia de tornar-los a veure en directe després de la frustrant cancel·lació de la gira de presentació de Monolithic Baby! Malgrat però certs problemes de sonorització inicials i la veu de Wyndorf no massa fina, els Monster Magnet van proporcionar-nos un bon concert de comiat del festival d'enguany, amb l'ajut de les habituals plataformes metàl·liques, tot i la curta durada, amb hits demolidors com Hotel Baby, Powertrip o la mateixa Monolithic Baby, que ens van colpejar amb cruesa al bell mig de l'estómac.

Albert Bg

Tan aviat vam sortir del recinte de l'Azkena ja ens trobàvem debatent sobre els noms del proper cartell de l'ARF, que si The Black Crowes o Tom Petty, Neil Young, Shooter Jennings, Marah o North Mississippi AllStars, Guns'N'Roses, Buckcherry, Silvertide o The Smokers? qui sap? qui sap el que l'organització ens té preparat per l'any vinent, però sens dubte serà el millor festival que en l'actualitat podem trobar els amants de l'autèntic rock'n'roll.