VITORIA-GASTEIZ

1-2/09/06

Divendres 1 de Setembre 2006

L'any passat ja vam poder veure als The Bottle Rockets sobre un escenari. Va ser a Badalona al teatre Zorrilla on tot el públic estava assegut i on ens van oferir un concert de no gaire bon record. Escaldats una mica per aquella experiència volíem tornar a veure'ls per contrastar les nostres opinions. Aquest cop la sensació va ser molt més positiva. Amb una actitud menys indolent i amb més potencia que a Badalona, el country-rock dels The Bottle Rockets va sortir aquesta vegada triomfant.

Amb vint minuts vam tenir-ne prou. La reunificació dels Gang Of Four no estava feta per nosaltres. Els pares del denominat punk-ballable van oferir una imatge bastant lamentable i fora de lloc que encara fa preguntar-nos que feien aquells senyors allí.

Eagles of Death Metal (EODM), cal dir-ho des d'un bon principi, són una animalada com una casa. Tot i això fruit d'aquesta imbecil·litat van sorgir algunes de les millors escenes d'aquell divendres. Els EODM són una espècie de supergrup per on, entre d'altres, ha passat fins i tot Josh Homme (absent a Vitòria) i que serveix com a excusa per a què Jesse Hughes faci la cabra boja per tot l'escenari. Amb un look entre Mike Ness i Freddie Mercury va deixar-se de prejudicis i va interpretar tota una sèrie de temes entre el pop i el hard-rock tant divertides com oblidables. Ens van deixar un bon record.

Tot i ser una banda reivindicada per a gent de la talla dels The Jayhawks o Wilco, el directe dels Big Star la nit del divendres l'Azkena Rock va passar completament inadvertida. Potser la tensió per veure als posteriors Redd Kross ens va impedir de gaudir d'una formació, que diguéssim, que practica un rock elegant.

Era un deis motius primordials pels qual ens desplaçàvem a Vitòria enguany i finalment van ser una de les grans decepcions. Tot i que s'ha comentat que van fer un gran concert la veritat és que a nosaltres els germans McDonald amb els seus Redd Kross ens van deixar un gust de boca bastant amarg. Tot i atacar amb algunes de les joies pop que van crear per al seu Show World (Universal, 1997), com Mess Around o FoIlow The Leader, la sensació final va ser la d'un concert desdibuixat on, al menys a TOTROCK, no ens van oferir el que havíem anat a cercar. Menció especial per al baixista que els germanets van escollir per a què els acompanyes en aquesta gira, una espècie de Mortadelo que va interpretar tot el set dels Redd Kross descalç. Almenys ens va fer passar de manera més agradable el tràngol que estava suposant per a nosaltres aquella jornada.

El problema dels Buckcherry es diu Buckcherry (Dreamworks,1999), és van estrenar amb un treball tant descomunal que tot el que ha vingut posteriorment ha estat sempre de baixada. Venien a presentar els seu normalet 15 (Eleven Seven Music,2006) i van oferir un concert molt correcte. Recolzant-se en un frontman molt carismàtic, Joshua Todd, i amb un grapat de bones cançons, van oferir un bon concert de hard-rock angelí sense pretensions. Com a moments estel·lars els seu poderós inici i les arxiconegudes At The Movies i Lit Up.

Van tancar la jornada de divendres i la veritat és que ho van fer amb nota. Els The New York Dolls venien ha presentar el seu aclamat nou treball, One Day It Will Please Us To Remember Even This (Roadrunner, 2006), i van oferir una hora escaig de rock brut i al mateix temps emotiu. Els dos supervivents originals, David Johansen i Sylvain Sylvain, porten més de trenta anys sobre els escenaris i les han vistes de tots colors i ara amb una banda reformada encara poden donar lliçons a més de un. Un colofó alt per a una jornada no gaire reeixida en general.

Dissabte 2 de Setembre 2006

Encara amb llum solar, s'acomiadaven els Supagroup del respectable després d'haver-nos donat el que havien vingut a buscar: una dosi de rock guarro i divertit. Els de New Orleans, no ens enganyem, encara no estan preparats per oferir més. Tenen bona cal·ligrafia, Supagroup (Foodchain, 2003) i Rules (Foodchain,2005), però encara els hi falta explicar una bona historia, és ha dir els hi falten cançons. Tot i així el bon savoir-faire, l’actitud i les meravelloses mates de pèls dels germans Lee ens van fer passar una vetllada d'allò més entretinguda.

Els Wolfmother venien des d'Austràlia per presentar el seu disc homònim que ha fet córrer rius de tinta i el cert és que no van defraudar. Amb una formació en format trio van endinsar-se en els anys 70 sense cap tipus de contemplació. Un set completament lisèrgic on van destacar temes com Tales From The Forest Of Gnomos, Colossal o la extraordinària Woman van deixar l'esplanada de Mendizabala capgirada completament. I és que aquesta combinació entre la música de Led Zeppelin i la veu d'un jove Ozzy d'uns primigenis Black Sabbath té una pegada brutal. Per a molt, el millor concert del festival.

Amb un recinte a ple rendiment, més de 20 mil ànimes, encara sota els efectes demolidors del set dels Wolfmother i esperant ha presenciar l'actuació dels Pearl Jam, potser no era la millor situació perquè els My Morning Jacket ens oferissin el seu rock de qualité. Van sonar professionals, conjuntats i a estones potents, però, aquell no era definitivament el seu lloc. Un concert correcte sense més.

Després de molts d'anys on els Pearl Jam semblaven estar enfadats amb el món, sembla que amb la publicació del seu últim treball, Pearl Jam (J, 2006), han signat un armistici. El dissabte 2 se'ns van presentar esplendorosos i carregats de bones vibracions. Amb una actitud vitalista i al mateix temps humil els de Seattle van demostrar que tenen un repertori que tomba d'esquenes. Un reguitzell de cançons que els de la nostra generació portarem al nostre disc dur fins al final dels nostres dies. Van començar amb Go i van anar desgranant èxits de tots els seus LPs fent una demostració de poder compositiu i coherència musical envejable. La veu d'Eddie Vedder, permanentment regada amb una ampolla de vi, va retronar com mai, posant sentiment en cada una de les estrofes que anava escopint. Amb un públic al llindar de la lipotímia no van faltar cap dels seus èxits més aclamats com poden ser Alive, Rearviewmirror o Spin The Black Circle fins arribar a un final apoteòsic interpretant Rockin' In The Free World de Neil Young amb un Mike McCready enfiiat a l'esquena de Stone Gossard. Un concert èpic que ens va demostrar el perfecte estat de forma tant físic com mental d'una de les formacions més cabdals dels últims temps.

Mentre despatxàvem de l'Azkena Rock Festival d'enguany, cap a les 3 de la matinada, vam tenir l'oportunitat d'escoltar a Nick Oliven & The Mondo Generator. L'ex-membre dels Queens Of The Stone Age i de Kyuss va demostrar bones formes però al mateix temps certes deficiències respecte als seus projectes pretèrits. Que voleu que us diguem..."era tard i volia ploure".

Miquel Prats