Frankfurt, 3 de juliol 2009, Commerzbank-Arena
Viatge llampec de TOT ROCK a la ciutat alemanya on ens va rebre un clima esplèndid. Ens dirigim en tramvia al Commerzebank-Arena, seu habitual de l’Eintrach de Frankfurt, on tindrà lloc l’esdeveniment, desprès d’haver ingerit alguna cosa sòlida i encara més de líquida. Es tracta d’un confortable recinte situat enmig d’un parc on tothom amb precisió alemanya pren lloc de les seves localitats sense cap tipus d’aglomeració. El concert comença amb quasi una hora de retard sobre l’hora prevista cosa que no sembla preocupar a ningú, i encara amb llum solar ens endinsem al WOAD tour. Primera apreciació: Max Weinberg és a la bateria, no tindrem l’ocasió de veure al seu fill Jay substituint-lo com ha fet en altres concerts degut al compromís del pare amb el late-show de la televisió americana presentat per Conan O’Brien.
Com ja va sent habitual en aquesta gira Springsteen passa de puntetes pel seu nou disc i centra gran part del seu repertori en les seves antigues cançons. Aquest cop varem tenir molta sort ja que va oferir un repertori de somni amb moltes primícies en aquesta part europea del seu tour. Clàssics espatarrants com Badlands, Adam Raised A Cain, Hungry Heart, Johnny 99, amb una nova versió espectacular, o Born To Run van sonar al costat d’altres joies del seu repertori que nomes sonen de tant en tant i que a Frankfurt van aparèixer com si res: The Ties That Bind, Seeds, Factory, Something In The Nigth, Ramrod, Trapped o Point Blank. Va ser un set molt seguit per l’espectador casual però al mateix temps molt apreciat per als fans més entesos. Amb una banda perfectament engreixada que sap estar en un segon pla quan cal, per exemple en el moment sempre especial de la petició de cançons per part del públic , i agafant el protagonisme necessari en el moments puntuals que ho necessita l’espectacle: solo de Nils Logfren, aparició de Steve Van Zant per desdramatitzar certs moments o el saxo de Clarence Clemons en cançons con Jungleland.
Va ser un concert amb vint-i-vuit cançons que molts dels seguidors en els fòrums d’internet han classificat com el millor set de la gira. Va ser una sort poder estar allí.
Santiago de Compostela, 2 d’agost 2009, Auditorio Monte do Gozo
Condicions completament diferents a les de les terres germàniques ens van dur a presenciar un autèntic festival a Galícia. Desprès de visitar la catedral i fer un àpat dels que fan història varem poder comprovar com “Spain is different”. Amb una organització caòtica que cinquanta minuts abans de l’hora prevista per començar el show encara no havia obert les portes de forma completa, varem entrar al recinte quasi sense ensenyar la entrada, es ha dir amb una simple fotocòpia s’hagués pogut accedir, amb unes mesures de seguretat quasi irrisòries varem situar-nos en un lloc magnífic en un recinte idoni per veure un macroconcert de rock. Una espècie de teatre grec gegant amb un suau desnivell que feia que ningú et tapés la visibilitat.
Un ambient festiu a mig camí entre festa major i últim concert de gira europea recorria tot el recinte amb un personal que venia a passar-s’ho bé ja per avançat. Nils Logfren va sortir en solitari, cosa habitual en aquesta gira, per oferir amb l’acordió una versió d’una cançó popular gallega, Rianxeira, i allò es va enfonsar quant tot el recinte al unisó va entonar l’esmentada cançó que un servidor, per suposat, desconeixia.
Era el final de la gira europea i la ocasió mereixia estar a l’alçada de les circumstàncies i tot i que la veu de Bruce Springsteen semblava anar una mica justeta en qüestió d’uns minuts la cosa es va arreglar. Concert també replet de temes procedents d’èpoques anteriors es van anar intercal·lant amb d’altres més “contemporanis” com: Murder Incorporated o My Love Will Not Let You Down, on Max Weinberg un cop més als timbals va fer una demostració de precisió rítmica demolidora, o un rush final amb un gran protagonisme de temes del Born In The USA com No Surrender (acústic), Glory Days, Dancing In The Dark o un cada vegada més difícil d’escoltar en directe, Born In The USA amb el qual va acabar un concert amb trenta cançons que va tenir una durada de tres hores i vint minuts amb un Springsteen implorant clemència degut als seus 60 anys mentre Steve Van Zant punxava al públic dient: It’s Time for the Boss Party!!!. Una vetllada inoblidable amb dos moments que em quedaran gravats per sempre, la interpretació de manera improvisada i a petició d’algun sonat del públic de Burnin’Love d’Elvis Presley i Born To Be Wild dels Steepenwolf. Tant inesperat com verdaderament acollonant. Calia pessigar-se per creure-ho.
Hem vist amb aquest dos concerts una prolongació de la gira que l’any passat va aturar-se al Camp Nou i que tant bon gust de boca ens va deixar ja aleshores. La impressió és que sense els lligams propis de la presentació obligatòria d’un disc Springsteen es deixa anar i els repertoris giren com un mitjó d’un dia per l’altre cosa que fa que cada concert sigui una autèntica festa i s’impregni d’una màgia pròpia d’un primer cop. No obstant hem de ser conscients de les limitacions biològiques d’aquests senyors i que tot i que un cop més van dir que tornarien, cada vegada caldrà anar a veure’ls amb un sentiment de respecte més gran cap a la tercera edat.
Miquel Prats
