BRUCE SPRINGSTEEN

DEVILS & DUST

Sony, 2005

Amb un espai de temps que tractant-se de Bruce Springsteen podríem considerar curt, tres anys, el de New Jersey ens presenta la seva nova obra Devils & Dust. Desprès del reeixit The Rising (Sony, 2002) on Springsteen ens mostrava un treball amb llums i ombres nascudes al voltant del shock que van suposar els atemptats del 11-S, aquí es decanta més cap a la introspecció per retratar-nos un cop més la seva visió d’Amèrica aquest cop la Amèrica postguerra d’Iraq.
Un LP produït per Brendan O'Brien, igual que The Rising, i que se’ns presenta com un treball entre acústic, country, folk,... cosa que no és del tot certa. Anem, dons, a pams i intentem descobrir que s’amaga rera d’aquest treball.

Devils & Dusts
Primer single del disc. Recorda molt poderosament a Blood Brothers fins a arribar a punts on sembla la mateixa cançó, però, un pel baixades les revolucions. Decebedora, tractant-se d’un single i mes venint de l’autor que ve.

All The Way Home
Cançó que aixeca el nivell inicial. Un só ampul·lós amb un sintetitzador molt marca de la casa en els últims temps. Bon treball d’harmònica i de slide-guitar. La feina del productor es fa mes patent que mai. Potser despullada hagués estat una cançó més rodona tal com ha quedat podia ser una més dels injustament defenestrats Human Touch (Columbia, 1992) o Lucky Town (Columbia, 1992).

Reno
Un tema que ha acabat tenint més ressò per la seva lletra que per les seves estrictes virtuts musical. És un tema lent amb un estil molt fronterer i crepuscular. Es parla de sexe d’una manera molt explicita i això ha provocat que la cadena de cafeteries Starbuck's Coffe l’hagi vedat. Hagués encaixat perfectament en el The Ghost Of Tom Joad (Columbia, 1995).

Long Time Coming
En un primer moment sembla un remake de Leap Of Faith. Segueix oferint-nos una sobresaturació sonora que actua com a coixí perpetu però que aquí te la virtut de incloure un violí i uns cors que l’acaben convertint en el primer tema realment interessant del disc.

Black Cowboys
Tema quasi completament acústic. Molt reposat i només adornat gradualment amb orgue i un piano molt matisats. Tot i que la cançó no té cap interès especial és agradable d'escoltar. La sensació final, però, és que Springsteen, si vol, en pot fer mitja dotzena com aquesta en una tarda.

Maria's Bed
Primer impacte real d’aquest Devils & Dust. Una autèntica meravella que té de tot. Comença amb una veu de falset realment innovadora en la carrera d’Springsteen acompanyada d'una espècie de mandolina que sembla que ens estiguem enfrontant a una cançó soul. Poc a poc hi ha un crescendo a base de segones veus i cors que et van envoltant, i aquest cop sense artificis fins arribar a una explosió en forma de bateria que desemboca en una optimista composició. De fet ja fa temps que Bruce Springsteen flirteja amb el soul i el gospel, segurament si es deixes anar del tot aquest seria el camí que seguiria la seva carrera, el camí de Maria's Bed una digne successora de Waitin' On A Sunny Day.

Silver Palomino
Un tema completament acústic. Un cop més en la línia de The Ghost Of Tom Joad.

Jesús Was An Only Son
Una aproximació al Jesús persona. Com a cançó torna a destacar aquesta vessant espiritual que es desprenen dels cors i del tractament del piano.

Leah
Bonica encara que poc original cançó. La veu pren tot el protagonisme sobre un subtil coixí d’orgues puntejats amb cors, guitarra i trompeta. Tot molt subtil i espiritual.

The Hitter
Balada amb molts pocs arranjaments. Molt poètica però poc musical. Quasi només té veu i guitarra.

All I'm Thinking About
L'autèntica perla del disc. Al igual que a Maria's Bed, Springsteen opta per cantar en un falset tan impossible com irresistible. Tot envoltat en un alegre ritme que llinda amb el country, però sense acabar de submergir-se. Una omnipresent guitarra i uns cors molt gospel la converteixen quasi en la cançó perfecte. Un triomf absolut.

Matamoro's Banks
Balada final sense ornaments. Un cop més molt en la línia de The Ghost Of Tom Joad. Té especial interès el diàleg entre la veu i una guitarra pessigada amb molta destresa.

Aquest Devils & Dust és, en definitiva, una espècie de cul-de-sac on Bruce Springsteen hi ha sabut encabir una mica de tot. Tot plegat lluny del que s’ha volgut denominar com un disc country o un successor de Nebraska (Columbia, 1982) o The Ghost Of Tom Joad. Tot i ser veritat que ens trobem davant d’un treball més intimista i reposat que l’anterior The Rising, no té la cruesa dels anteriorment mencionats. I, de fet, està lluny de la inspiració que ens mostrava a Nebraska.
La feina del productor, Brendan O'Brien, es fa molt palesa i ens queda un treball que vindria a ser una evolució de The Rising. L’acumulació, encara que molts cops subtil, d’instruments i veus, ja era visible a l’anterior treball produït per O'Brien i aquí es segueix en la mateixa línia.

Bruce Springsteen en directe, en l'actual gira de presentació del Devils & Dust, a Detroit i a Dublín, 2005.

De fet Springsteen ja no té res que demostrar a ningú i això el fa estar una mica per sobre del bé i del mal. Qüestió que té la part positiva, ja que quasi mai s’equivoca. Sempre treu discos que mantenen la dignitat encara que lluny de la magistralitat d’èpoques passades. Devils & Dust s’inclou perfectament en aquesta vessant més alimentaria. Tot i això per a mi podria treure un treball com aquest cada any, i més si ens permet veure’l en concert, en una gira que promet ser màgica.

Miquel Prats