LA COLLITA DEL 2007

AIRBOURNE – Runnin’ Wild (Capitol Records)

Si tota la vida heu estat buscant als successors dels AC/DC no cal que hi doneu més voltes, aquest monolític treball del australians Airboure està aquí per solucionar aquest problema. Tot i encara no estar a l'alçada dels mestres, cal esperar a què apareguin un parell de singles demolidors, els elements per a una futura gran banda ja hi són. Si el comenceu a escoltar no us en podreu desempallegar.

Cançons a destacar: Too Much, Too Young, Too Fast i Fat City

RUFUS WAINWRIGHT – Release The Stars (Geffen Records)

L'ambivalència entre el món del pop i el glamour de Broadway ha donat llum a aquest espectacular disc de Rufus Wainwrigth. Acompanyat d'una majestuosa formació el cantant novaiorquès se'ns destapa com intèrpret en un estat de forma prodigiós. Un treball ple tant de subtileses com de moments espectaculars. soul, jazz, musicals, easy lisening…tot té cabuda en una obra conceptualment perfecte. També vàrem tenir la oportunitat de veure'l en un concert tant excessiu com imprescindible.

Cançons a destacar: Release The Stars, Do I Disappoint You i Sanssouci

JOHN FOGERTY – Revival (Fantasy Records)

Brutal ressorgiment d'un dels compositors essencials de la història del rock, desprès del seu decebedor Deja Vu All Over Again (Geffen, 2004), se'n mostra aquí exuberant amb un treball amb aroma de clàssic. Segueix sonant a Creedence però al mateix temps recorda a Roy Orbison, a Chet Atkins, Chris Isaak o fins i tot als Lynyrd Skynyrd. Amb una veu nasal que s'incrusta al cervell és aquest disc un treball ideal per transportar-se en el temps i obtenir una dosi de bon rotllo.

Cançons a destacar: Don't You Wish Was True i Creedence Song

PEARL JAM – Live At The Gorge 05/06 (Money Wrench Records)
BRUCE SPRINGSTEEN – Live in Dublin (Columbia Records)

Dos directes a les antípodes un de l'altre però, tots dos, absolutament abassegadors. Un sèptuple directe el dels de Seattle completament redundant si es té en compte la quantitat de directes publicats per la banda però, que al mateix temps fa d'aglutinador d'una quantitat de temes capitals del rock contemporani tocats amb autèntica mestria. Especial menció a la manera de corejar els temes per part dels seguidors més acèrrims: posa la pell de gallina. Springsteen, per la seva banda, ens plasma en directe el que va ser la seva aventura folk. Junt a la Pete Seeger Band, una formació que amb quasi vint intèrprets va oferir uns concerts que farien empal·lidir a la pròpia E-Street Band. Enregistrament quasi hipnòtic que fa oblidar de cop el fluix Magic (Columbia, 2007) també editat enguany.

Cançons a destacar Pearl Jam: Last Kiss i Given To Fly
Cançons a destacar Bruce Springsteen: Jacob's Leader i Open All Nigth

AMY WINEHOUSE – Back to Black (Republic Records)

El millor disc de l'any, absolutament. Un fabulós viatge en el temps que ens trasllada a les èpoques més glorioses del soul per evocar a gent com Diana Ross, Billie Holiday o Bettye LaVette. Una producció retrofuturista que junt a una estrella tant caòtica com sublim han aconseguit un autèntic torpede greixós i genial.

Cançons a destacar: TOTES!

ARCADE FIRE – Neon Bible (Merge Records)

Després de la bona acollida per part de crítica i públic del sorprenent debut dels Arcade Fire amb Funeral (Sinnamon Records / Merge Records, 2005) hi havia molt d'interès en conèixer per quins camins es desenvoluparia el segon llarga durada dels de Montreal, i ves per on, el rock èpic d'aquesta Bíblia de Neó ha superat totes les expectatives. Malgrat que les influencies són moltes, les textures ens porten a la ment a Joy División, les atmosferes recorden als Suede més primigenis, la psicodèlia és pur Flaming Lips i l'embolcall, l'obsessiu mur sònic, és Brian Eno, el disc sona original en estructura i composició, on molt hi tenen a veure els exuberants arranjaments orquestrals (violins, òrgans i cors militars) que li confereixen al disc un aire molt teatral. La parella formada per Win Butter, cantant-predicador i líder de la formació, amb influències en idees del Bowie, Cave o Springsteen de la dècada dels vuitanta, i la seva dona Régine Chassagne està en plena forma i el col·lectiu transmet la passió d'algú que està vibrant fent allò que li agrada. Aquest passat 2007 fins i tot el mateix i renascut Bruce Springsteen o el guru Bono s'han rendit a l'èpica dels Arcade Fire. Possats a destacar alguna peça em quedo amb el rock'n'roll agrest d'Antichrist Television Blues. Neon Bible és la consagració dels Arcade Fire i el seu r'n'r post punk desmesurat. El seu pas pel Summercase d'enguany ens va deixar un dels grans moments del 2007. Magistrals!

WILCO – Sky Blue Sky (Nonesuch)

Imprescindible! Els canviants Wilco de Jeff Tweedy deixen de banda el rock experimental dels darrers treballs i abracen de nou les arrels de l'Americana, potser fruit de la gira-aventura que el seu líder va realitzar en solitari. Sky Blue Sky és un disc clàssic, menys arriscat (un parèntesi?) que els seus predecessors Yankee Hotel Foxtrot (Nonesuch, 2002) i A Ghost Is Born (Nonesuch, 2004), sense experimentació sonora ni estridències electròniques, que es fonamenta en el folk-rock del sud de Califòrnia de l'inici dels setanta, plàcid, fruit d'un procés orgànic de gravació: tota la banda reunida a l'estudi-loft que els Wilco tenen a Chicago, que dóna una cohesió més gran al disc. Impecable! "Maybe the sun will shine today, the clouds will blow away" canta Tweedy a Either Way, el tema que obra el disc. Premonitori, Sky Blue Sky és llum en un dia ombrívol amb memorables desenvolupaments instrumentals sota els quals un no sap a on el portaran les enrevessades harmonies que sorgeixen dels diàlegs entre les guitarres. Repeteixo: Imprescindible!

PJ HARVEY – White Chalk (Island / Universal)

Haig de reconèixer que vaig trigar massa temps en prendre contacte amb el vuitè disc d'estudi de la cantant de Dorset; però un cop esmenat l'error, aquest White Chalk s'ha instal·lat a la meva vida amb un efecte hipnòtic. La britànica s'ha transmutat i ha deixat de costat la guitarra per cedir tot el protagonisme al piano, esborrant qualsevol rastre del rock aspre que l'havia caracteritzat en el passat. Aquest canvi radical de registre és un salt al buit, l'ambigua Polly Jean es resisteix a convertir-se en un calc de si mateixa, i es reinventa renovant l'estil compositiu. White Chalk és un disc inesperat, més proper al pop, reposat, minimista, dolç però alhora pertorbador, és el fràgil cant d'una sirena, són nanes enverinades, és romanticisme atemporal. Potser algú no l'acabarà d'entendre...sens dubte, és un disc per a moments molt especials.

MIKA– Life In Cartoon Motion (Casablanca)

De Beirut a Londres passant per Kuwait i Paris. Rebutjat inicialment per les discogràfiques per ser massa extravagant. Aquest libanès de 24 anys entrecreuament entre Freddie Mercury, Robbie Williams, George Michael de l'etapa Wham, Prince, Elton John, Bee Gees o per les seves estridències vocals comparat amb Justin Hawkins (ex-líder dels desapareguts fins a la data The Darkness) s'ha convertit en una de les sorpreses del 2007. Ritmes retro-disco...barroc...vital...artista de l'any? Potser és massa exagerat, però el seu colorista debut farcit d'innegables hit-singles (Grace Kelly, My Interpretation per la qual mataria Robbie Williams, Stuck In The Middle, Love Today, Billy Brown, Happy Ending o Big Girl (You Are Beautiful) deutora del Fat Bottomed Girls dels Queen) ha esdevingut una anhelada d'aire fresc. Qui no ha escoltat alguna vegada Grace Kelly (quin videoclip!) i no ha pogut deixar de moure el seu cos sota el seu ritme enganxós? Vam tenir l'oportunitat de veure'l en directe en un Sant Jordi de butxaca en un espectacle que no va estar a l'alçada de les expectatives creades al voltant de Michael Holbrook Penniman però que ens va deixar com a record bizarro un Lollipop, amb el que van tancar el concert a Barcelona, que va ser una experiència més propera a una Disneyland parade que a un concert de rock'n'roll...és la vida en dibuixos animats...meravellós!

THE WHITE STRIPES – Icky Thump (XL Recordings)

Després de l'impressionant i imprescindible Get Behind Me Satan (XL Recordings, 2005) el nou treball de la parella artística formada pel pearly king Jack i la seva pearly queen Meg ha suposat una rocosa decepció. Aquesta constant revolució musical en la que es troben immersos, lluitant contra les modes homogeneïtzades del mon actual i enfront del que està preestablert, ha provocat que el blues-rock de garatge que ha caracteritzat als White Stripes, recupereu sinó el superb Elephant (XL Recordings, 2003), es quedi difuminat entre les extenuants guitarres progressives, la impaciència vocal d'en Jack i els seus falsets carregosos, una excessiva distorsió i les orquestracions mariachi-flamenques absolutament fora de lloc, per no parlar ja de les gaites (?). Molta estètica visual extreta del Londres cockney però que poc ens convenç per dins. No obstant la decepció, si es supera la insofrible Conquest, és possible gaudir d'alguns dels passatges d'aquest epilèptic i primitiu Icky Thump.

TESLA – Real To Reel / Real To Reel Vol.2 (Tesla Electric Co)

Lo siento pero sí, el primer y segundo puesto lo dejo en manos de esta banda de Sacramento CA, que ha reunido todas las delicatessen del rock de los últimos decenios, a mi entender parece no faltar casi ningún tema de los mejores de la historia del rock, Purple, Led Zep., etc. todos de una ejecución magistral. La banda tiene ya en su haber 10 discos con el loado directo de los 90's, Five Man Acoustic Jam.

Orfebrería rock solo para entendidos.

GRINDERMAN – Grinderman (ANTI-)

Mucho me temo que este trabajo será el primero y último de esta reducción de los Bad Seeds de Nick Cave. El mismo Cave junto a Warren Ellis, Martyn Casey y Jim Sclavunos han dejado claro su dureza interpretativa y compositiva. Rock trituradora y blues empapado en el mejor alcohol, denso como aceite. Recuerdos al primer grupo de Nick y los Bad Seeds, Birthday Party.

Delicioso.

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS – Countrypolitan Favorites (Yep Roc Records)

Versiones de la mano de los SCOTS y convertidas por su mágico crisol en obras maestras, alguna incluso mejor que la original. Bluegrass, country, rock de los 50 son los ingredientes para disfrutar de las versiones escogidas de los Creedence, Byrds, Kinks, hasta completar los 13 cortes del disco.

De Scots al cielo.

QUEENS OF STONE AGE – Era Vulgaris (Interscope Records)

Josh Homme y sus reinas insisten de nuevo en cambiar el chip en cada nuevo trabajo, el virus de la rutina también vive en el rock, pero tanto experimento necesita de muchas escuchas y al final queda un regusto de confusión que te deja un tanto anodino. Esperamos pronta recuperación a las reinas del desierto.

WILCO – Sky Blue Sky (Nonesuch)

Debo reconocer que no he entrado en el mundo Wilco hasta este disco. Imposible no rendirse ante los exquisitos matices, poesía folk de la banda de Jeff Tweedy. Más acústico que su antecesor A Ghost Is Born, aquí Jeff nos demuestra que el buen rock solo puede salir del corazón y sin fecha de caducidad.

MIKA – Life in Cartoon Motion (Casablanca)

Todo se fue al traste después de esperar alguna calidad en este trabajo del joven Mika, lo siento pero mis filtros personales impiden que el abuso del falsete y todas las canciones de este disco ideales para desmelenarse en la disco de moda atisben alguna calidad en el disco, puedo salvar un par de cortes, aunque la recompensa será el olvido. Seguramente Mika es superfan de los Scissor Sisters, justamente del mismo planeta que Mika. Dance usted.