CROSSROAD FESTIVAL

GIJÓN

21-24/07/05

(fes click a la imatge per veure una vista panoràmica ampliada del recinte del Crossroad)

Per raons obvies, el Festival Crossroad d'aquest any tenia un nom propi, el de Little Richard, amb la seva primera i única visita al territori espanyol. I, no m'equivoco gaire, si dic que després d'aconseguir el fitxatge de l'home que va revolucionar el rock'n'roll, l'organització es va relaxar i no es va preocupar gaire per la resta del cartell, deixant el pes del Croosroad 2005 a un mite del rock, però de més de setanta anys. Cert és que, la seva única presència justificava el viatge fins a Gijón, doncs un no té cada dia l'oportunitat, i menys en aquest país, a vegades tan ignorant, organitzativament parlant, de presenciar en directe una part molt gran de la història de la música rock: Tutti Frutti, Lucille, Long Tall Sally, Jenny Jenny, Good Golly Mis Molly, Keep On Knockin'...señoras y señores pasen y vean a la Reina del Rock'N'Roll!

LUCKY PETERSON

Lucky Peterson va obrir foc el primer dia. Tot i ser un desconegut per a molts de nosaltres va deixar un molt bon gust de boca, especialment per la seva simpatia. Un trio de blues potent i amb moltes taules que mica en mica van anar engreixant la màquina en un crescendo molt apreciable. Tot i anar vestits com si anessin a una costellada al Bronx, cosa que els hi restava una mica de glamour ens va fer la sensació d’estar davant d'un B. B. King rejovenit. En general un bon concert i un petit descobriment.

Miquel Prats

EL VEZ

El Vez, o el Elvis Mexicano no reparo en gasto escénico para ofrecernos un show a la altura de la primera noche de este Crossroad 2005. Un tipo que lleva unos 20 años dando vueltas por la escena underground angelina nos llevo al éxtasis con todas las cartas escondidas en la manga cual tahúr del viejo oeste. La jugada la salió a la perfección. Un show con dos gogos que eran dos perlas, con un potencial de choque sexual-musical de gran calibre y Mr. Robert López, que así se llama el tal El Vez, no dudo en cambiarse de modelito las veces que pudo y quiso. Todo el tinglado que en un principio parecía ajeno al festival resulta ser un show de lo más divertido con su personal versión de In The Ghetto traducida como En el Barrio y un final apoteósico, espléndido, con el recurrido Suspicious Minds. Espero que algún ávido promotor nos traiga de nuevo por aquí esta fiesta de viernes/sabado noche en alguna sala cerrada y más acorde para disfrutar en casa de un show de casino sin necesidad de volar a Las Vegas.

Carlos Tomás

BLUES EXPLOSION

Canvi radical al Crossroad, de la festa que va ser l'actuació d'El Vez a la saturació sònica dels Blues Explosion. En un espai molt reduït de l'escenari, els Blues Explosion del John Spencer ens van colpejar amb el seu power blues enèrgic i rabiós. La veritat és que després de la darrera vegada que els havia pogut veure en directe, a la sala Apolo de Barcelona presentant Damage, el seu últim disc fins a la data, la seva inclusió al cartell del festival em provocava molts dubtes, no només per la poca inspiració mostrada en els darrers treballs del trio, sinó per sobre de tot, més alarmant era la pèrdua de frescor i de l'energia que transmetien sobre l'escenari en uns shows frenètics, per acabar darrerament caient en la repetició d'esquemes ja esgotats. Però sortosament, la seva actuació va ser una de les més destacades dins del Festival Crossroad 2005. Malgrat que a molts dels assistents l'actuació dels Blues Explosion no els interessava absolutament gens, no ens van donar ni un segon de treva, oferint-nos una descàrrega adrenalínica del seu blues garatger accelerat durant gairebé una hora i mitja, en la que més d'un es va quedar descol·locat, realitzant un concert amb molta força, quasi agressiu, dels que creen afecció. En definitiva, una pèrdua d'inspiració respecte al passat més llunyà però millorant el passat immediat.

Albert Bg

THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA

Mai em va semblar que el PUSA fossin una banda a prendre seriosament, per això quan es va anunciar el cartell del Crossroad 2005 no vaig entendre l'aposta de l'organització per una banda tant allunyada de l'esperit del Festival, sent més propers als grunge que al rock. Més incomprensible em va semblar que els de Califòrnia fossin, a priori, els grans caps de cartell de divendres i encarregats de tancar la nit; però el fet que Phil Alvin dels The Blasters perdés el seu avió i decidís presentar-se pel seu propi peu a Gijón (!!!) va provocar l'alteració del programa previst, posant les coses al seu lloc.
Chris, el cantant i baixista, és un tipus simpàtic i esforçat però no va aconseguir convèncer a un públic que va anar perdent interès a mesura que avançava la primera jornada del Festival, situació accentuada per un cartell menor. Malgrat van intentar complir, més aviat van aconseguir avorrir, i en cap moment es van treure la llosa del damunt de semblar estar fora de lloc. Diu molt poc a favor de la banda que els moments àlgids del seu concert, amb els que van aconseguir certs moments d'atenció dins d'un limitat repertori, fossin, a banda de Peaches o Lump, els seus majors èxits, la cèlebre versió que van realitzar de la vuitantera, i inacabable en directe, Video Kill The Radio Star dels Buggles, amb la que van obrir el set, o les versions asèptiques de Kick Out The Jams dels MC5 o Ace Of Spades dels Motorhead, amb les que van tancar el concert. Coherència musical? Ben poca! La seva proposta és poc creïble i ja no fa gràcia una banda que es vanaglòria de tocar la guitarra amb només tres cordes i que prescindeix de dos més en el baix (alienant i absurd!). Pocs minuts després de finalitzar el seu concert i amb alguna cervesa de més, poca cosa a recordar d'aquests presidents, tan poc inspirats com l'actual escena presidencial nord-americana.

Albert Bg

COLIN JAMES

Collin James venia ha actuar a Gijón desprès d'haver assolit una certa transcendència amb la seva vessant de líder d'una banda de swing. Un cop vista l'actuació del canadenc, que es va presentar amb la seva formació de rock més estàndard, potser hauríem de parlar d'una ocasió perduda. Al meu entendre una sessió de swing amb la seva big-band hagués estat una actuació que ni bordada per a un festival que li agrada penjar-se l'etiqueta de festival amb arrels. Un cop exposades aquestes consideracions cal dir que Collin James va fer un bon concert, més dur del que un podria esperar d'ell, amb un look bastant americanitzat, tirant un pel cap una espècie de Bryan Adams i una certa tendència cap al só AOR.

Miquel Prats

LITTLE RICHARD

Mr. Penniman ja fa temps que s'ha jubilat del circuit del rock'n'roll; per aquest motiu encara és més gran i lloable l'esforç per part de l'organització del Crossroad i aconseguir, gràcies a no se quina intervenció divina, convèncer a Little Richard per a què accedís a beneir-nos amb la seva presència, una benedicció més propera, a estones, a un concepte religiós que no pas referit a la figura d'un geni de rock. Per sort, i m'imagino que molt a veure amb un gran esforç econòmic, el creador de Tutti Frutti es va presentar amb una gran banda de suport que va intentar, i a estones ho va aconseguir, dissimular les limitacions de l'estrella inqüestionable sobre l'escenari. Un Little Richard, de rigorós blanc, que es va mostrar molt comunicatiu, possiblement massa, i entre tema i tema es va dedicar repetidament a dir-nos, amb somriures terrorífics, quant ens estimava mitjançant d'interminables soliloquis; d'altra banda, absolutament necessaris per poder-se recuperar de l'esforç que li suposava l'enèsima interpretació de clàssics atemporals. Aquestes constants interrupcions van aconseguir irritar a més d'un: poques vegades he vist tanta devoció a un artista quan interpreta qualsevol tema del seu repertori i a la vegada tanta indignació, xiulets i crits de desaprovació entre tema i tema; on molt va tenir a veure la insistència de Little Richard amb que la gent pugés sobre l'escenari: en un moment delirant va demanar fins i tot que s'enfilessin les dones més grasses...de pits!...que hi hagués entre el públic, cosa que evidentment no va aconseguir, This Is Not America Mr. Richard! A més a més, a més d'un, d'entre els quals m'incloc, també ens va molestar la circulació de gent per sobre l'escenari, intentant acostar-se i tocar al mite. Un altre dels moments més surrealistes de la nit va tenir lloc quan ens va explicar que entre el públic es trobava el seu "germà", religiosament parlant...i que es passejaria entre tots nosaltres repartint-nos un llibre d'autoajuda espiritual per a persones en necessitat anomenat Buscando La Paz Interior, dintre del qual es trobava una fotografia de Mr. Richard signada amb la dedicatòria God Loves And Cares For You. Desconcertant! Tot el que va envoltar a Little Richard des de la seva arribada a Gijón i l'incident amb la limusina que l'havia de recollir o el posterior atac que va patir durant el recital per part d'un insecte (!) va ser delirant. Musicalment, el concert va superar les expectatives, Little Richard, és encara avui en dia un autèntic showman que ho va donar tot i més en cadascuna de les interpretacions, deixant-nos una agradable sensació al paladar; així van sonar Tutti Frutti, Lucille, Long Tall Sally, Jenny Jenny, Good Golly Mis Molly, Keep On Knockin' i alguna que altra versió, com un fragment del It's Only Rock'N'Roll dels Rolling Stones, l'homenatge a Ray Charles amb I Got A Woman i finalment I Saw The Light de Hank Williams, amb el que va acabar el seu espectacle, i mai millor dit. Malgrat ser ver un concert esperpèntic, després de Little Richard ja no tenia cap sentit continuar la vetllada, A-wop-bop-a-loo-bop-a-lop-bam-boom!

Albert Bg

LOS LOBOS

Todos esperábamos unos Lobos más hambrientos de rock and roll después de su exquisito Live At The Fillmore de este año, disco doble que sirvió a la banda para conmemorar sus 30 años en la carretera. Lástima, al poco de empezar y después de ver al abuelo Richard nos hundieron un poco la noche con sus mariachinadas y rancheras al uso, Volver Volver, Anselma y otras de parecido calibre oscurecieron los temas fuertes del grupo. Canciones folclóricas que ellos gustan de tocar y aprovechan para incluir en sus muchos trabajos pero aquí erraron el tiro, por la intempestiva hora y el tipo de festival estos temas no entraron ni con calzador. Next time Baby y a pesar de todo larga vida a Los Lobos.

Carlos Tomás

(per a més fotografies del Crossroad Festival visiteu la secció d'Imatges)