IN-EDIT

del 27 d'Octubre a l'1 de Novembre

3er FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE DOCUMENTAL MUSICAL DE BARCELONA

SECCIÓ EXEDLENTS
La Secció que recull tots aquells documentals que -malgrat la seva qualitat i excel·lència- no opten als dos premis principals de In-Edit Beefeater però si al Premi de Públic Beefeater de 1000 Euros.

SECCIÓ OFICIAL
La secció del Festival que acull als documentals internacionals presentats durant el darrer i que opten al premi In-Edit de 2000 Euros.

SECCIÓN OFICIAL // POP ROCK
GEORGE MICHAEL - A DIFFERENT STORY

direcció: Southan Morris
nacionalitat: Regne Unit
any: 2004

El documental George Michael - A Different Story , ofert dins de la secció oficial, se'ns presenta com un documental més estàndard. Una espècie de mirada enrere feta amb la perspectiva que dona el pas del temps i on en primera persona es repassa la trajectòria de George Michael. Amb una sinceritat poc habitual i amb la participació de molts dels que van viure aquella època, fins i tot hi apareix un irreconeixible Andrew Ridgely, el seu soci a Wham!, George Michael ens parla dels aspectes de la seva vida menys coneguts: el desmantellament de Wham!, l'inassumible èxit de Faith (Columbia, 1987), la lluita legal per alliberar-se del contracte firmat amb Sony, la mort de l'amor de la seva vida en mans de la sida,etc. Un interessant document més a nivell personal que a l'estrictament musical.

Miquel Prats

SECCIÓN OFICIAL // POP ROCK
FEARLESS FREAKS: THE FLAMING LIPS

direcció: Bradley Beesley
nacionalitat: Estats Units
any: 2005

Mark Coyne líder de Flaming Lips tuvo claro su destino desde un principio, quiero hacer el burro en esta vida y cuanto más mejor. Este trabajo del director y amigo-fan de los Flaming, Bradley Beesley nos lleva por los tortuosos caminos en la génesis del grupo cuando Mark Coyne reclutó a los amigotes más pasados de vueltas de su Oklahoma natal y se dedico a romper los tímpanos de todo oyente dispuesto a escuchar la música que decían tocar. Posteriormente con los años aprendieron a compensar su reducido talento musical con la aparatosidad escénica que hacía de los show un espectáculo impredecible. Apariciones como la de Jack White o Juliette Lewis, dan caché al documental. Impagable la historia del montaje en el jardín de la casa de Coyne de la película Christmas on Mars dirigida por el mismo, Mr Coyne puro talento malgastado.

Carlos Tomás

SECCIÓN OFICIAL // POP ROCK
AMAZING GRACE: JEFF BUCKLEY

direcció: Nyla Bialek Adams i Laurie Trombley
nacionalitat: Estats Units
any: 2004

Amazing Grace o com sobreposar-se el mite de Jeff Buckley sent Jeff Buckley? Aquest excel·lent i inusual documental intenta desvetllar el misteri de Jeff Buckley, músic de modest èxit comercial convertit en llegenda amb tan sols un únic disc en estudi publicat, el mític Grace.
Amazing Grace no és un documental tradicional, no ens dona informació de l'abans al Jeff Buckley music, no ens desvetlla res de la seva infantesa o de la seva vida, ni de la seva tràgica mort; sinó que mitjançant retalls d'imatges, fotografies i filmacions, i sobretot a través de les entrevistes realitzades a familiars i amics, col·legues, fans, crítics, productors i músics ens acosten a la llegenda. El document obre amb una esfereïdora cover de l'Hallelujah de Leonard Cohen i recorre la carrera de Jeff Buckley des dels seus incis al mític cafè Sin-E, un lloc de pelegrinatge obligat per als fans de Buckley, fins a les sessions d'enregistrament del què havia de ser el seu segon llarga durada; entre mig, les converses amb Mary Guibert, mare de Buckley, o amb Chris Cornell d'Audioslave i Sebastian Bach d'Skid Row, entre d'altres; tan sols són reflexions en relació al per què d'aquesta reverència excepcional al creador de Grace.
Jeff Buckley, fill del músic folk Tim Buckley, va néixer a Orange County (Califòrnia) el 1966 i va morir ofegat a Menphis el 1997, als 30 anys (!), un músic fet a si mateix en l'escena de cafès i clubs d'avantguarda de l'East Village de la ciutat de New York.
Jeff Buckley, un músic de veu impossible de classificar, plena de força, passió i dolor, capaç de traspassar les fronteres del rock, soul, blues, gospel o el folk, i que després de gairebé deu anys de la seva desaparició continua inspirant a noves generacions a través de Grace, un dels disc definitius dels anys 90.
L’America a la recerca del nou Bruce Springsteen o del pròxim Bob Dylan no estava preparada per a Jeff Buckley...no busqueu respostes a Amazing Grace, només sentiments...a flor de pell!

Albert Bg.

SECCIÓN EXEDLENTS // MÚSICA NEGRA
A GREAT DAY IN HARLEM

direcció: Jean Bach
nacionalitat: Estats Units
any: 1994

Otra joya de esta edición In-Edit 2005 fue el trabajo de Jean Beach "A Great Day In Harlem" producción del 94 que muestra como un proyecto imposible, como era tomar una fotografía a todos los monstruos del jazz en su plenitud, fue llevado a cabo y se materializo por parte de un entonces principiante Art Kane para la revista Squire. Estaban prácticamente todos, Count Basie, Lester Young, Thelonius Monk, Art Farmer, Dizzy Gillespie así hasta completar el máximo exponente jazz de todos los tiempos. Algunos de los protagonistas todavía vivos recuerdan el día de autos y trasmiten la alegría y entusiasmo de aquel fantástico día. Un documento para la nostalgia, simpático y resultón.

Carlos Tomás

SECCIÓN EXEDLENTS // COUNTRY
JOHNNY CASH - THE MAN HIS WORLD HIS MUSIC

direcció: Robert Elfstrom
nacionalitat: Estats Units
any: 1969

Johnny Cash. The Man His World His Music ens mostra al “man in black” en un moment de plenitud, el documental no pretén explicar ni la vida ni la obra de Cash sinó que, en una espècie d'enregistrament quasi arqueològic, capta un període de la seva vida. Ens presenta a l'artista com un patriarca del country, i de la musica popular americana en general, rodejat dels seus, sempre amb la inseparable June Carter al costat. Respectat tant pels seus col·legues, podem veure com rep el premi al millor àlbum country de 1968 per At Folsom Prision (Columbia, 1968) i al mateix temps es venerat per músics novells, inclòs Dylan, indis americans o gent del poble on va néixer que el reben com si fos una espècie de semidéu. Molt recomanable per veure com el que cantava Johnny Cash era un compendi de vivències i no una mera impostura artística.

Miquel Prats

SECCIÓN EXEDLENTS // MÚSICA NEGRA
MILES ELECTRIC: A DIFFERENT KIND OF BLUE

direcció: Murray Lerner
nacionalitat: Estats Units
any: 2004

No importa quien fue el primero si Dylan o Miles lo cierto que cada uno, quizás aburridos por el mismo sonido o victimas de su propia genialidad, dio el mismo paso de gigante, del sonido clásico establecido al eléctrico o hasta podíamos sugerir experimental en el caso de Miles Davis. La música de Miles es como muñecas rusas, siempre hay más pequeñas por descubrir. Este magnifico documental filmado por Murray Lerner nos muestra al Miles más científico dando un paso más en su carrera, buscando dentro de si mismo otra música fuera de las fronteras del jazz. Miles poseía esa inquietud esa otra música guardada en su caparazón para que su primera mujer Bette Davis, una explosiva y bellísima cantante de pop-soul, solo tuviera que hacer de detonador para activar esa carga explosiva que fue activada a partir de su primer trabajo eléctrico Bitches Brew, vinilo que conmociono al mundo del jazz, primero en su contra y después, como en el caso de Dylan, grabando en letras de oro su aportación al mundo del jazz y de la música con mayúsculas en general. Impresionantes los treinta y nueve minutos del directo que Miles ofreció en la isla de Wight incluidos en el documental, por favor señores sombreros fuera.

Carlos Tomás

SECCIÓN EXEDLENTS // MÚSICA NEGRA
STANDING IN THE SHADOWS OF MOTOWN

direcció: Paul Justman
nacionalitat: Estats Units
any: 2002

Durant molts anys la Tambla-Motown va ser una fabrica de de hits imbatible. Títols com My Girl, Stop! In The Name Of Love, What's Going On,...i un infinit etcètera interpretat per grans intèrprets com Smokey Robinson, The Temptations, Diana Ross & The Supremes, Stevie Wonder, Marvin Gaye,...van sorgir d'aquella discogràfica. A la llarga van acabar enregistrant més èxits que Elvis, els The Rollings Stones i els The Beatles junts. El que mai va sortir a la llum foren els noms dels músics que van fer possible això: els Funk Brothers. Sota aquest epígraf que ells mateixos es van posar hi havia una de les maquines més impressionants de fer música de tots els temps. És precisament la trajectòria d'aquests supermúsics d'estudi el ens explica aquest Standing in the Shadows of Motown que hem tingut el plaer de veure dins de la secció Exedlents d'aquest 3er festival In-Edit Beefeeter. La vida d'uns homes anònims, la majoria immigrants del sud dels Estats Units cap a Detroit amb la idea de fer d'operaris a les fabriques de cotxes i els quals van acabar marcant una època des del soterrani dels estudis de la Motown, més conegut com el “Cau d'escurçons”. Un document tant espectacular com emocionant i ple d'anècdotes divertidíssimes. Una historia humana paral·lela a la música que apareix aquí interpretada pels Funk Brothers que encara viuen amb les veus de gent actual com Joan Osborne o Ben Harper.

Miquel Prats

SECCIÓN EXEDLENTS // POP ROCK
ENDLESS HARMONY: THE BEACH BOYS STORY

direcció: Alan Boyd
nacionalitat: Estats Units
any: 1998

Beach Boys no solo fue un grupo de pop surfero y teenager. Con el beneplácito de la siempre reaccionaria sociedad americana también fueron la banda sonora de una americana gustosa de tener un grupo que facturaba hits como churros a pesar de sus competidores más acérrimos, The Beatles.
Relata este documental a mayor gloria de los Beach Boys las vicisitudes de los hermanos Wilson subrayando, como no, al motor compositor del grupo el gran Bryan Wilson. Ya de pequeños papá Murry Wilson enseño a los más tarde reyes de la armonía vocal de que iba todo esto de la vida zurrándoles un poco, años después siendo manager de sus vástagos le fue devuelta la pelota, le echaron. En fin un repaso a la historia de los arreglados reyes del surf-pop y al método compositivo de Brian- LSD, cocaína -, esta ultima no mencionada (?), que nos lleva por la cresta de la ola, chicas, sol y surfing in the usa. Para disfrute de fans nostálgicos.

Carlos Tomás

PARAMOUNT PICTURES & IN-EDIT.BEEFEATER
NO DIRECTION HOME - BOB DYLAN

director: Martin Scorsese
nacionalitat: Estats Units
any: 2005

Després de sortir de la sala encara m'estava fregant els ulls pel què acabava veure. Una revelació. Martin Scorsese, responsable de la sèrie de reportatges sobre el blues The Soul Of A Man i director del mític The Last Waltz, document excepcional que retratava el darrer concert dels The Band, ens ofereix ara una mirada intensa, hipnòtica, incisiva, mai vista fins ara del sempre hermètic i inaccessible Robert Zimmerman.
Like a Rolling Stone, peça d'on s'extreu de la seva tornada el títol del documental, és el fil conductor de la cinta, que es centra en el període 1961-1966, els anys de l'anonimat, del cantautor oportunista que redefineix la tradició oral folk, culminant en la revolució i posterior ruptura a partir de la seva traïció elèctrica, que el porta a ser anomenat Judas pels seus fans més puristes. El documental, amb anades i tornades, i constants canvis de ritme es nodreix de material d'arxiu i d'entrevistes (diferents perspectives segons el prisma amb que van viure la coneixença personal amb el de Minnesota) amb Pete Seeger, Joan Baez, Allan Ginsberg o Maria Muldaur, entre d'altres; així com del mateix Dylan, que parla de Dylan en tercera persona, aportant aclaridores reflexions personals amb una rara franquesa. El documental conté gran quantitat d'imatges inèdites, com ho són les de les seves actuacions al festival folk de Newport dels anys 63, 64 i 65 i les valuoses seqüències extretes del film enregistrat durant el tour de l'any 66, i que va suposar la ruptura definitiva amb la tradició folk, que el mateix Dylan comenta. No Direction Home ens mostra la reacció d'un Dylan elèctric i desafiant davant d'un públic desconcertat amb el nou Dylan, que no sap si xiular -els incondicionals del folk protesta- o aplaudir -aquells que veuen quelcom, més en aquesta transformació, que un simple caprici d'un cantant folk. Són reveladores les imatges, un document fins fa poc només existent en format sonor, d'un Dylan demanat que li apugessin el so per fer callar aquells que el titllen de Judas, tot dient que ell no els creu, acusant-los de mentiders. A la retina romanen els fragments d'un pertorbat Pete Seeger explicant el delirant episodi de com va intentar tallar de soca-rel els cables del micròfon i de la guitarra de Dylan, en un concert en què el mateix Seeger va presenciar la conversió elèctrica; així com les declaracions d'una a hores d'ara encara ressentida Joan Baez, alliçonadora amb els periodistes en ser preguntada sobre la possible assistència del braç activista més popular de la cultura folk del moment...D'inesborrables fragments com aquests, i de revelacions n'és ple, tants com el metratge del documental. Visioneu-lo i repetireu.
En resum, No Direction Home, una obra mestra indiscutible.
Com a complement imprescindible de No Direction Home, l'In-Edit va presentar dins la secció oficial After The Crash: Bob Dylan 1966-1978, on Tom O'Dell documenta el període posterior a l'accident de moto que Bob Dylan va patir l'any 1966 a Anglaterra, després d'aquest, tot va canviar; és a dir, reprèn el fil allà on el deixa No Direction Home.

Albert Bg.

Entrevista a Marc Tapies de l'organització de l'In-Edit Festival - 28.10.05